El mar no cap dins una capsa de sabates

El mar no cap dins d’una capsa de sabates és una obra que transforma el Teatre Tantarantana en un espai en el qual el públic fa un viatge cap a la seva infància. La companyia El Martillo presenta una obra en la qual es revisen els esdeveniments de la infància del públic que marcaren al mateix.

Mitjançant un personatge coral encarnat per quatre actors, l’obra presenta un episodi anecdòtic (quatre nens que es queden sense pati) sobre el qual es representen diverses escenes que reflecteixen quadres costumbristes sobre els nens i les seves vides: els jocs als quals juguen, les seves inquietuds, el seus pensaments, les seves reflexions...

Andrea Artero, Cristina Arenas, Martí Salvat i Toni Guillemat emergeixen durant una mica més d’una hora i quart en una miscel·lània nostàlgica que transporta al públic a la seva infància. Amb una actuació enèrgica i sublim, l’elenc demostra el potencial d’uns actors joves que gaudeixen de cada segon a l’escenari.

Tot i que l’obra tracta sobre la infància, no es mostra un retrat idealitzat de la mateixa, sinó que presenta episodis i situacions que problematitzen els valors que ens han format com a adults. L’obra és una revisió sobre alguns conceptes que passaven per innocents i que, realment, eren nocius i demostren els errors de la societat que conformem els adults. Es dona la imatge d’una infància que embruta la innocència dels nens amb arguments masclistes, racistes, i fins i tot opressors respecte a la orientació sexual dels personatges.

En síntesi, El mar no cap dins d’una capsa de sabates projecta una revisió sobre la infància oferint un relat en ocasions nostàlgic, en ocasions alegre, però en altres ocasions també cru i fred. L’obra revisa i llença un raig de llum crítica cap a la infància. El públic, mitjançant un viatge al seu interior, s’adona que la infància no fou tan bonica, que el mar, no cap dins d’una capsa de sabates.

Los roles de cualquier grupo quedan definidos incluso en la no tan tierna infancia, y eso hace que los dos niños y las dos niñas protagonistas del nuevo montaje de la cia. El Martell sean muy reconocibles. Todos hemos conocido al repipi vigilante de las normas, a la pasota despistada, a la niña cruel pero adorable en apariencia y al bruto de la clase, que en esta ocasión se quedan castigados sin patio. Paralelamente, vemos la evolución de los que sí juegan y de cómo, a medida que las convenciones van calando, las situaciones de paz, harmonía y felicidad van desequilibrándose.

La función dirigida por Laia Alsina Ferrer queda dividida en dos partes. La primera, que alcanza tres cuartas partes de la obra, juega con un código corporal a camino entre la danza y el texto que resulta un abrazo nostálgico a los entretenimientos de esta época vital: Futbol – con movimientos de danza clásica que recuerdan a La Partida de Vero Cendoya- , intercambio de cromos, la peste alta, coreografías, juegos con la arena, juegos de manos…  El ritmo picado y las enérgicas interpretaciones de Andrea Artero, Cristina Arenas, Martí Salvat y Toni Guillemat crean una atmosfera divertida, aunque en ocasiones resulta estirada y algo repetitiva. La cosa cambia hacia el final, a partir de un momento cumbre de improvisación e interpelación en el que se acaban el gesto y la alegría naif para pasar a una segunda parte más oscura y triste. Conceptos como el juicio, el castigo, la posesión o los roles clásicos de género entran en escena, dejándonos un reflejo de la vida adulta que parte, ligeramente, de la semilla plantada en la niñez. Salimos del mar y entramos en la caja de zapatos.

A nivel de puesta en escena, vale la pena destacar la iluminación de Ruben Taltavull, que sirve para que viajemos a través de los distintos espacios y emociones en medio de una escenografía vacía, ocupada por tan solo cuatro sillas típicamente escolares.

El resultado es un espectáculo irregular, entretenido y de buena base, pero al que le falta algo de contundencia con el mensaje. Los puntos fuertes recaen pues en la puesta en escena y las completas interpretaciones, que cuentan además con canciones a cappela, bailes y cuidadas coreografías.

Aquest és el tercer espectacle de la companyia El Martell i primera aportació dins del CICLÓ (cicle de companyies independents en residència), que organitza el Tantarantana Teatre.

Els seus espectacles intenten posar en entredit les estructures de dominació pròpies del poder i en aquest sentit, EL MAR NO CAP DINS D'UNA CAPSA DE SABATES és un espectacle que se submergeix en la infància de tota una generació (la dels membres de la companyia) per fer-ne una revisió crítica ....

.... i el text de Laia Alsina Ferrer ho aconsegueix novament. Un text que arrisca molt, perquè té moltes capes, no és fàcil i tampoc és massa comercial, malgrat que està tractat des de la comèdia.

Un text que no te l'estructura clàssica de "presentació, nus i desenllaç", perquè únicament s'endinsa en una classe on uns nens de primària han estat castigats pel món adult i analitza les seves relacions, també les de poder, també les de gènere. Una aposta realment valenta perquè ni nosaltres mateixos no veiem massa clara la seva fàcil comercialització, ja que no es tracta d'una història d'amor, no hi ha sexe ni tampoc té format de thriller.

Els intèrprets han investigat com posar en escena un text que a priori, si fos únicament llegit, seria difícil entendre el que vol mostrar.... i ho han fet esplèndidament amb el llenguatge físic del cos i del moviment. El resultat són unes magnífiques coreografies i interpretacions de tots 4 actors, malgrat que hem de reconèixer que ens ha agradat molt especialment la de Martí Salvat.

També ens agradaria destacar el moment en què paren la representació per trencar la quarta paret i interpel·lar al públic, per demanar la seva opinió sobre un tema que els preocupa...

Quatre nens, dos nois (Martí Salvat i Toni Guillemat) i dues noies (Andrea Artero i Cristina Arenas), han estat castigats per una malifeta i tancats a la seva classe, sense "recreo" (l'espai on poden exercir la seva petita llibertat); observen com els altres nens juguen al pati .... a futbol, intercanvien cromos o tazos, preparen coreografies de les Spice Girls o Aqua, tenen cura dels cucs de seda o jugant a pares i mares.

Perquè les vivències de la nostra infància, contemplades des del món dels adults, no semblen ara tan màgiques ni tan innocents. Com de ben segur, el pati de la nostra escola, que recordem immens, ens assemblaria ara tan petit com una capsa de sabates.

Perquè mentre jugaven, integraven una determinada manera d'entendre el món.

Perquè els adults, que no estan físicament a escena, actuen en tot moment com a elements repressors dels infants .... tret de la mare que prepara uns macarrons boníssims ...

Una proposta a la qual els actors imprimeixen un bon ritme generat a partir de diferents episodis narrats o representats i uns monòlegs que conviden a la reflexió, com la carta als reis o la primera comunió.

La competitivitat, la pertinença a un grup, la segregació en funció de sexe o color de la pell, la sexualitat, la rebel·lia, .... són conceptes o actituds que ja apareixen "dibuixades" en les aparents conductes innocents dels infants.

Una revisió crítica de la infantesa, plantejada en to de comèdia i deixant obertes un munt de preguntes sobre si és possible una infància lliure de clixés.

Uns actors que no intenten representar nens petits fidelment, sinó que han buscat l'essència dels infants a partir de recrear la seva teòrica innocència. Han fragmentat la història en diferents escenes i han representat moltes de les idees a partir de l'expressió corporal.

La nostra valoració és de 7 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

La infància és, probablement, l’etapa de la vida que més ens marca com a persones. És, potser, per aquest motiu, que ha esdevingut el tema central de molts debats culturals i polítics recents tant des de les perspectives més ràncies i conservadores com de les més modernes i reivindicatives. En aquesta mateixa línia, després d’ Ah! (Judit) i Y-X, la sempre crítica Companyia El Martell aborda, en aquest cas, els clixés, prejudicis i conductes tòxiques que patim des de ben petits per demostrar, en certa manera, que els nens i nenes no són tan lliures com ens creiem. Masclisme, homofòbia, racisme, classisme, competitivitat o materialisme apareixen en les converses dels protagonistes d’aquesta peça que es mou entre l’humor àcid i l’al·legoria social.

La dramaturga i directora Laia Alsina torna a explotar, així, la seva capacitat per ficar el dit a la nafra de les realitats més incòmodes. Intel·ligent, valenta i amb pinzellades poètiques, El mar no cap dins d’una capsa de sabates millora estructuralment respecte als seus espectacles anteriors que es perdien entre una gran quantitat d’escenes i una mirada massa àmplia de la temàtica. Aquest muntatge aposta, més aviat, per una trama central que permet a l’espectador seguir més còmodament la història, recolzant-se en un cert fil narratiu que compensa les constants digressions i les seqüències de moviment. D’aquesta manera és com la proposta resulta molt interessant però també una mica esgotadora. L’excés de coreografies corporals (molt suggerents, en general) fan perdre frescor i espontaneïtat a moltes escenes i, per acumulació de la fórmula, acaben fatigant el públic. Afortunadament, cap al final, la directora dóna un respir al repartiment amb una transició metateatral necessària i molt afortunada. Cal dir, també, que actors i actrius fan un treball esplèndid i que sostenen la funció amb una precisió i professionalitat memorables. En resum, es tracta d’una exploració combativa i honesta d’un assumpte delicat, amb moments divertits i, malgrat una durada un pèl excessiva, té un gran valor gràcies a la seva capacitat d’obrir debats enriquidors.

Quatre nens castigats sense pati (bé, dues nenes i dos nens) miren des de la finestra de l'aula com els seus companys i companyes juguen a futbol, munten coreografies i fan de pares i mares.

Gran part de l'obra fa la sensació d'una gran coreografia d'imatges, frases conegudes i moviments corals que mantenen el nivell energètic molt alt. El ritme es genera a partir de diferents escenes (algunes narrades i d'altres interpretades) i uns monòlegs que ajuden a la reflexió. I és que entre la comèdia i els llocs comuns proposats també existeix un espai per veure com les conductes innocents de la infància ens han marcat a l'hora d'entendre la competitivitat, la pertinença a un grup, el gènere, les relacions sexo-afectives...

L'obra, tot i que una mica llarga, es manté a un gran nivell (amb sorpreses incloses) i satisfarà a qualsevol que vulgui entretenir-se i alhora ser una mica crític amb situacions quotidianes del lleure dels més petits. Però sobretot la gaudiran la generació dels milenials, ja que es reconeixeran en totes i cadascuna de les escenes plantejades i els servirà per recordar vells temps i fer una petita introspecció.