Mamma explora amb duresa i lucidesa l’arquetip de la maternitat a través de figures femenines desplaçades, incapaces d’enfrontar-se al món exterior i atrapades en una realitat deformada que les fa còmiques i absurdes en les seves al·lucinacions. Quaranta anys després, Enrico Ianniello i Fabrizia Sacchi recuperen aquesta obra visionària, coincidint amb el doble aniversari de Ruccello (1956 – 1986).
Sinopsi
Mamma. Piccole tragedie minimali és l’última obra d’Annibale Ruccello, escrita i estrenada el 1986 com un “monòleg en quatre parts”. Inicialment registrada amb el títol Mamme.
L’obra presenta diversos episodis: Le fiabe, una reinterpretació amarga del conte napolità; Maria di Carmelo, protagonitzada per una dona ingressada en un manicomi que creu ser la Mare de Déu però somia ser la famosa cantant italiana Orietta Berti; Mal di denti, on una mare descobreix l’embaràs de la seva filla i la tragèdia esclata; i La telefonata, un llarg monòleg telefònic ple de xafarderies i referències a telenovel·les.
L’obra en paraules del director
Què queda per a aquestes dones, a part del fet biològic que ho engloba tot?
És a dir, del fet de ser, per damunt de totes les altres possibilitats, Mares? No queda res, excepte una cascada de paraules sense fi ni final.
Aquests personatges ni tan sols tenen un nom «propi», sinó un nom que, d’alguna manera, els remet a un rol: Maria, criatura del seu Creador, com diu Dante Alighieri, o Anna, la mare de Maria. La seva identitat, doncs, queda sempre definida «com un mirall», en relació amb la seva descendència.
Aquesta cascada de paraules, doncs, que les defineix tant com a persones que com a personatges, ens parla d’una desorientació, d’una despossessió, d’una pèrdua de sentit que Ruccello posa en escena en un brillant recorregut temporal, començant amb faules i històries en les quals encara és possible entreveure un propòsit en les accions, una mena de teleología doméstica, per màgica que sigui, i un arrelament cultural que esdevé un llenguatge barroc i melós.
A mesura que passa el temps i amb l’avanç de la modernitat —és a dir, de la tecnologia: la televisió i el telèfon—, qualsevol connexió narrativa es perd. Tot esdevé fragment, detall, part, reflex; una barreja desconnectada d’imatges i conceptes: i aquesta no sembla la descripció d’una xarxa social?
Llavors aquestes figures maternes —i, potser, tots nosaltres— no tenim més remei que aferrar-nos a les paraules, com boies enmig de l’oceà.
Enrico Ianniello
Espectacle inaugural de la 2a edició del TAK Internacional, que continuarà al maig amb L’invasione delle api i La strage di Vergarolla.
