L’incoronazione di Poppea

L’incoronazione di Poppea

L’incoronazione di Poppea, producció signada per Calixto Bieito, estrenada a l’Opernhaus Zürich l’any 2018, ha estat un dels espectacles més reeixits de les darreres temporades. Aclamada tant per públic com per crítics, deu part d’aquesta màgia a Rebecca Ringst, que va connectar el públic amb l’escenari com mai abans.

Sinopsi

Estrenada durant l’hivern del 1642 al Teatro Santi Giovanni e Paolo (Teatro Grimano) de Venècia, la darrera òpera de Monteverdi fou escrita a partir d’un llibret de Giovanni Francesco Busenello, membre de la llibertina Accademia degli Incogniti, de costums immorals i obertament crítics amb la religió cristiana. Per primera vegada en el seu gènere, l’òpera passava dels palaus als teatres, obrint-se a tothom i basant per primer cop el seu argument en fets històrics i no mitològics, com passava amb L’Orfeo.

La Poppea de Monteverdi, L’Oracolo della Musica, malgrat tenir 380 anys, revela trets sorprenentment moderns, amb profunditats i passions que són equivalents a les del nostre temps. Monteverdi va capturar brillantment la naturalesa musical de la histèria tirànica de Neró i la sensualitat irresistible de Poppea. Monteverdi utilitza paraula i música per aconseguir un drama d’alt nivell, barrejant de manera virtuosa comèdia i tragèdia.

Julie Fuchs torna a revisitar el personatge de Poppea de forma sensual. Ni els contratemps ni les derrotes seran obstacles per fer el seu salt al buit i assolir els seus plans: passar d’ambiciosa cortesana a ser coronada emperadriu. D’altra banda, al seu costat com a Neró gaudirem del contratenor David Hansen: un addicte impotent davant de la bellesa de Poppea i també de la seva paraula (no té objeccions a convèncer Sèneca per suïcidar-se). En la seva amoralitat lluitarà per veure Ottavia (esposa de Neró) a l’exili, en la veu de Magdalena Kožená, i Ottone, cantat per Xavier Sabata.

Al podi, Jordi Savall, coneixedor únic d’aquests repertoris, ens oferirà els misteris d’aquesta partitura considerada perduda durant segles i redescoberta el 1888. Una òpera moderna plena d’ingredients com l’erotisme, l’ambició o la fascinació pel poder que culmina amb el preciós duet de melodia infinita “Pur ti miro, pur ti godo”, atribuït a Benedetto Ferrari.

Durada:
Fitxa artística
Veure fitxa sencera
Fotos i vídeos