Tot el que necessites per anar al teatre

Le voci di dentro

Le voci di dentro

L’heu vist en cinema a La grande bellezza i a Viva la libertà. L’incomparable Toni Servillo ens serveix Eduardo De Filippo en una història d’odi, enveja, hipocresia i corrupció moral.
 
Le voci di dentro és l’obra amb què l’Eduardo, mantenint una atmosfera suspesa entre la realitat i la il·lusió, desgrana de manera profunda i decidida les consciències culpables dels seus personatges i, per extensió, del públic. L’Alberto Saporito, el personatge principal, somia que han assassinat un amic seu i creu que els seus veïns han comès el crim de veritat. Aquest crim estableix els obscurs mecanismes de la sospita i l’acusació, fins arribar a l’autèntica “atomització d’una consciència culpable”, de la qual l’Alberto Saporito és alhora testimoni i còmplice tràgic, incapaç de fer res per redimir-se’n. L’Eduardo va escriure aquesta peça a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, dibuixant amb precisió un declivi de valors que havia de retratar la societat mundial de les dècades següents. I encara avui sembla que l’Alberto Saporito baixi de l’escenari i s’apropi als espectadors per dir-los que la història que explica els afecta, a ells, perquè tots som víctimes aclaparades per la indiferència d’un altre període de postguerra espiritual.”
Toni Servillo

Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Llorenç Prats Canals

    Uaauh, quina disfrutada!!! Mira que fer arribar una comèdia de Eduardo de Filippo a un públic actual i no napolità és qualsevol cosa menys fàcil. Toni Servillo i tota la resta de la companya ho han fet i ens han tingut al tot el públic de la Fabià Puigserver del Lliure fascinats amb un diàleg, un gest, una paraula o un silenci…, rient com a criatures quan han volgut, qüestionant-nos nosaltres mateixos quan calia i admirant aquesta manera de fer teatre, aparentment tan senzilla però que requereix molt d’ofici i molta saviesa. Espero que tota la gent de teatre de casa nostra, professionals, aspirants i amateurs hagin tingut l’enteniment de no perdre’s aquesta lliçó magistral.
    I tot plegat sense concessions, en un napolità tancat que t’obligava a recórrer als sobretítols (jo que em pensava que ho entendria tot), acceptant el repte de les escenes més xiripitiflàutiques de De Filippo, com la del tiet Nicola, a la Jardiel Poncela, amb una escenografia mínima i treballant només amb els actors, la veu, el gest, el silenci, el cos, l’espai, el text… Res més. Una direcció sàvia i una interpretació superlativa (si us va agradar a la pel·lícula La Grande Bellezza, com a mi, no teniu ni idea del que és capaç de fer Toni Servillo dalt d’un escenari, sense més ajuda que el seu ofici i el seu talent). Però la gràcia és que no és una companyia pensada per al lluïment del gran actor, què va! en absolut! Chiara Baffi, Betti Pedrazzi i després Peppe Servillo ens han regalat una primera escena magnífica i delirant, amb una taula i tres cadires! i Toni Servillo (Alberto Saporito) encara ha trigat una estoneta a sortir.
    Un gran espectacle que honora el Lliure i el seu públic, que avui ens hem sentit tractats com si fóssim a Liceu (al de les millors nits).
    A veure si tinc sort, se m’ha encomanat alguna cosa i aquesta nit somio trossets de l’obra, o potser els revisc de debò… la ment és tan complexa…

    12/12/2014