Tot el que necessites per anar al teatre

Laila Tafur: Susobras

El terme coreografia es relaciona intuïtivament amb la paraula escriptura. Quan pensem en compondre, pensem en escriure una dansa, en traçar moviments i tractar-los com si fossin signes. Però, quins són els signes de la dansa? El cos, les formes, els gestos?
Al fer la pregunta de si hi ha un llenguatge de la dansa, estem també preguntant-nos per la intel·ligibilitat d’aquesta, si ha de ser coneguda des de l’intel·lecte. Atrapar a la dansa amb les paraules és una obstinació impossible, i aquesta impossibilitat és lo interesant, un joc irresoluble, un plaer per fer art també de la interferència i l’error. Doncs més aviat són les paraules les que estan atrapades al cos, perquè el cos està, i és, i explica des d’un altre lloc.

L’ARTISTA

Laila Tafur utilitza el cos com a eina per a transcendir el món físic i teòric, a partir del qual incidir en la creació de realitats acotades: la imatge, l’acció, la performance o la instal·lació. Fixa el seu ull a la frontera i la forma.
El seu bagatge és el de qualsevol ballarí, d’uns inicis consagrats al clàssic fins al moviment no tècnic, passant per una infinitat de tècniques de dansa contemporània. Amb les seves peces manté despertes qüestions com mal fet/ben fet, popular/elitista, bellesa/utilitat. A més de gaudir de l’acció de ballar sense ocupar-se de l’argumentació que aquesta desperta.
La seva carrera s’ha desenvolupat entre Granada, Barcelona, Reykjavík, Lisboa, Copenhaguen i Eivissa, recollint una llarga llista d’experiències, habilitats, hàbits, i informació al voltant de qüestions com que és una performance o cap a on va la dansa.

Video

Valoració espectadors
Sigues el primer en deixar la teva valoració