La flauta màgica

Sinopsi

Barcelona, octubre 1960, Palau de la Música, tres quarts de quatre de la tarda. Els artistes de La Catalana, –humil companyia de repertori líric La Catalana-, fa hores que esperen amb excitat neguit l’arribada de Néstor Ortiz, el joveníssim tenor que fa de Tamino. El cònsol d’Àustria i els membres del jurat esperen a la platea impacients perquè han de seleccionar una companyia estrangera per representar La Flauta Màgica al Festival de Salzburg —com a excentricitat, òbviament—. La situació, ja prou crítica, s’agreuja per moments. Laureano Foróncoll, fill natural de la propietària de la companyia —soprano de coloratura amargada que fa de reina de la nit— s’ofereix com a solució. Constrenyit habitualment al paper Monostatos, —com a mal menor donada la seva notòria incapacitat per al cant — el taimat Laureano vol aprofitar la incompareixença del tenor per mirar de prosperar. Desesperats els cantants s’estiren els cabells, però ja el “maestro” s’afanya a atacar el primer compàs, resignat. L’espectacle ha de continuar… Tanmateix… quan el Laureano ha de tirar-se a cantar… davant la sorpresa general… al fons de la sala se sent una veu meravellosa, com la de serafí més bell del cel…-Zu Hilfe! Zu Hilfe! Sonst bin ich verloren… És Néstor, que, al final, gràcies a Mozart ha pogut agafar el primer tren… Tot està salvat?… No! Un flatulent regidor mediocre i greixós —el mateix que va equivocar Néstor de tren, perquè no arribés a temps— ha parat tot de trampes per fer que la funció surti malament, però… Mozart tornarà a baixar del cel per defensar la bondat: aquesta és la lliçó simple de La Flauta Màgica: el bé sempre triomfa sobre el mal.