[Kórps]

Fa uns dies no cabia ni una ànima a la Sala Hiroshima per a gaudir de [Kórps], peça ideada i dirigida per Miquel Barcelona i executada per cinc ballarins -Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun, Marc Vilajuana i el mateix Barcelona-. Segurament un dels motius d'aquest gran ple era el fascinant punt de partida: la celebració d'una sort de dansa macabra, de ritual coreogràfic de la mort que pivotava sobre la simbologia del corb, així com d'altres tanàtiques tradicions folklòriques.

I com a bon ritual de mort la força sempre es troba en el grup. Els ballarins a penes s'aïllaven, generant una espècie de duel rotund, físic i esgotador que semblava transmetre'ns aquesta desesperació de la comunitat per enfortir-se davant les absències. Amb l'escenari pràcticament a les fosques i una aposta lumínica i acústica sòbria, la concentració es traslladava a les carreres en grup, als corals cants de sibila, als circulars flic flocks capaços de traslladar-nos a un estat de tràngol.

No obstant això, malgrat la potència simplicitat de les imatges, destacant els dos solos amb instruments metàl·lics de percussió, la proposta es movia més còmodament entre l'esteticista que el visceral. Els corbs i la mort aterreixen. Els duels, les ploraneres i els gestos de pietat estan esquitxats de pathos, de moviments estomacals, de tics nerviosos. Res d'això vam sentir alguns que vam contemplar a aquests corbs.

No es pot obviar que el darrer espectacle de Miquel Barcelona té al darrera un treball d'investigació important, que l'ha portat a inspirar-se en el Costumari català, el Calendari de pagès o llibres com La sardana i la religió de les bruixes i Fins aquí hem arribat. La idea és parlar de la violència i la mort a través de les tradicions populars catalanes. És a dir, un tema complex i profund que malauradament no s'acaba d'entendre si no ve explicat en el programa de mà. Dona la sensació que l'excés de material recollit no ha acabat de filtrar bé, que necessitava respirar i exposar-se de forma més clara i diàfana.

Crec que a l'espectacle, que visualment resulta elegant i a estones colpidor, li falta millorar la seva estructura i potser li sobren elements. El treball d'il·luminació és potent, a l'igual que el treball sonor i tota la part cantada (molt ben cantada, per cert), però dona la sensació que no sempre encaixen bé tots els elements. La coreografia juga amb la repetició, amb una cadència quasi litúrgica, i tot i que no és tan complexa com potser pot aparentar, resulta efectiva i està molt ben executada pels cinc ballarins. En definitiva, un espectacle que ho té tot per ser molt gran però que potser es queda en un camí intermedi, com si li faltés una volta per acabar de lligar tots els elements.

Es va representar al carrer a La fira de teatre de Tàrrega. El corresponsal de La directa, Xavier Pijoan va dir: “La coreografia de Miquel Barcelona és una peça fonamentada en la repetició entesa com a ritme vital”. I vaig recordar les paraules d’en Pijoan ahir mentre el ritme, la música i el moviment em penetraven barrejant-se amb els records de la meva infància i el present més proper. La música electrònica acompanya molt bé als ritmes infantils que tant coneixem. Els instruments musicals de percussió com les castanyoles o altres elements sonors com les esquelles i els esquellots formaven part de la dansa i dels moviments sincopats o suaus segons el que volia expressar cada una de les escenes.

Les cançons, interpretades pels mateixos ballarins (Miquel Barcelona, Helena Gispert, Martí Güell, Juny Sun i Marc Vilajoana), i acompanyades en alguns casos de la música de Carlos Martorell i el so d’en Carles Bernal (tots ells a dalt l’escenari), connecten el públic amb la tradició, el passat i la història. Especialment commovedores són les cançons de Na Catarineta i la de Txoria txori amb la qual vaig arribar al clímax de l’emoció i a entendre el simbolisme de la mort representada injustament per l’ocell negre (corb).

La il·luminació d’en Jordi Berch completava aquest conjunt de música, veu i expressió corporal. Berch ha posat una llum blanca per donar contrast i esperança al to fosc de l’escenari i del vestuari dels ballarins.

Miquel Barcelona ha treballat molt de temps en aquest projecte i ha begut de fonts com El Costumari català de Joan Amades, Fins aquí hem arribat d’Amadeu Carbó i Jordi Cubillos, La sardana i la religió de les bruixes de Jordi Bilbeny o el Calendari de pagès.

Barcelona ha creat aquesta peça amb tot aquest bagatge i per la seva necessitat de parlar de la mort i de la violència en la tradició i la que han suportat les dones. Ha barrejat totes les disciplines i ha posat la il·lusió de compartir tot el seu coneixement i la seva experiència amb altres professionals. Enhorabona al coreògraf i a tots els que han apostat per ell.