Il generale, de Roberto Melchiorre, és un monòleg ambientat el març de 1945, en una habitació de l’hospital militar instal·lat al Liceu Virgilio de Roma, on el general Mario Roatta es prepara per abandonar la seva captivitat.
Sinopsi
En aquest temps suspès, marcat per gestos quotidians —vestir-se, afaitar-se, preparar-se per a la partida—, el protagonista repassa la seva trajectòria, donant forma a un relat que recorre algunes de les pàgines més dures de la història militar italiana. Des de la direcció del SIM fins a les operacions d’intel·ligència, passant per les guerres colonials a Cirenaica i Etiòpia fins a la repressió als Balcans, el general evoca accions, ordres i estratègies amb una lucidesa que no busca justificacions, sinó que es fonamenta en l’obediència, l’eficàcia i la lògica del poder.
El text es construeix com una llarga confessió sense intermediaris, en què la memòria personal i els documents oficials s’entrellacen: circulars, telegrames i disposicions militars emergeixen directament en el flux del discurs, restituint la concreció d’un sistema basat en el control, la informació i la violència.
En aquest context, el protagonista es defineix a través d’una consciència absoluta del seu paper: qui sap, mana; qui posseeix la informació exerceix un poder que va més enllà del de les armes.
La narració avança així per acumulació, recorrent episodis de guerra, repressions, derrotes i decisions estratègiques, fins als esdeveniments del 8 de setembre i l’abandonament de Roma, evocats com a decisions necessàries en un context de caos i desintegració.
Al costat de la dimensió pública i militar, emergeix una línia privada que introdueix un contrast constant: la relació amb la seva dona, Ines, i amb el seu fill, evocats a través d’una trucada telefònica, restitueix una imatge domèstica i afectiva que conviu, sense solució de continuïtat, amb la brutalitat de les accions narrades.
Aquesta coexistència no atenua, sinó que accentua la tensió del text, mostrant la convivència de normalitat i violència dins d’una mateixa veu.
L’acció escènica es desenvolupa en un únic espai i en un temps unitari, que coincideix amb la preparació de la fugida. Els objectes —la roba, el telèfon, el got, la maleta— esdevenen elements concrets que acompanyen i sostenen el relat, mentre que el llenguatge, directe i incisiu, alterna el registre tècnic-militar amb moments d’intimitat, mantenint un ritme intens i continu.
Al final, la fugida del general es produeix sense obstacles, com un pas ja previst, transformant la sortida d’escena en un acte gairebé natural, sostingut per complicitats i silencis.
La referència a les flors, a la casa i a la figura d’Ines tanca el text en una dimensió privada que se sobreposa, sense resoldre-la, a la memòria de la violència, deixant emergir una figura que es manté lúcida, coherent i impertorbable, i que continua prefigurant una nova història, en noves trames, en un nou país: l’Espanya de Francisco Franco.
