Hora Bruixa és un concert teatral punk, ritual i irreverent. Un viatge a través del temps protagonitzat per les tres bruixes de Macbeth, que tornen per explicar-nos la seva versió dels fets… i de la història.
Sinopsi
Convertides en una banda punk femenina, les bruixes revisiten els grans moments de resistència liderats per dones —de Salem al #MeToo, passant per les sufragistes, les obreres tèxtils catalanes o el moviment RiotGrrrl— i connecten màgia, lluita i música en directe.
Aquestes bruixes no han marxat mai: han estat de gira. A cada parada han encès una revolució, han xiuxiuejat a calders invisibles i han posat en marxa moviments que han sacsejat l’ordre establert. Ara arriben a l’escenari per invocar els fantasmes del passat, creuar-los amb els dimonis del present i fer tremolar els fonaments del poder a ritme de crit i guitarra.
Notes de companyia
Un pròleg per als lectors. A Anglaterra no tenim notes de direcció i jo soc anglès, així que cada vegada que escric això ho faig diferent del que és habitual… És a dir, ho faig malament. Però a les 5 persones que llegireu això, gaudiu-ne.
La gènesi d’aquesta idea va sorgir d’una conversa informal que vam tenir un dia mentre assajàvem una altra obra. Vaig dir: «no seria guai que les bruixes de Macbeth estiguessin en un grup punk?» i la resta és història. (La Paula no té aquest record, però com tampoc té molt clar com va sorgir 100% la idea, compra la història del Charlie).
Hi ha paral·lelismes molt interessants entre les Bruixes de Macbeth i els grups punk femenins dels anys 80. Principalment, que són els grans elements destacats pel que fa al seu impacte dins del gènere i de l’obra, respectivament, i que totes dues coses sovint s’obliden. So we wanted to talk about that really.
Parlem un moment de la música. Les actrius han après a tocar els instruments des de zero, específicament per a aquesta obra. Now give them a mental round of applause for what they achieved. Sincerament, em sembla increïble el nivell al que han arribat en només uns mesos, i m’impressiona cada vegada que hi penso. Les cançons es van crear des de zero entre l’Albert Martí i jo. No soc músic ni de lluny, però em considero una mena de Rick Rubin d’aquest projecte: confio cegament en el meu gust i sé què fa moure al públic. L’Albert, en canvi, sí que és músic, i sempre li estaré en deute per agafar les meves idees boges, escrites majoritàriament en anglès, i convertir-les en les quatre cançons que heu sentit —o sentireu—.
Des de la nostra creació com a companyia, ens han anomenat «els punkys». Vull dir, ho entenc: amb un nom com el nostre, és normal. Sempre ho hem fet tot nosaltres mateixos i sempre ho farem així. El punk té aquesta reputació de ser violent i confrontacional, cosa que no és del tot certa. Crec que el punk is confident. Sap què vol i no s’atura fins a aconseguir-ho. Alhora, no té por de denunciar merdes sistèmiques. El punk i la seva estètica sovint es titllen de desendreçats. A nosaltres també ens posen aquesta etiqueta. Però crec que molts long term fans dirien que aquesta és la nostra obra menys punk, perquè és la més neta.
Hem arribat a un punt en què ja no som amateurs (encara que fem una obra amb tres persones novelles tocant instruments). Aquest nucli punk que tenim no desapareixerà mai. Sempre desafiarem el teatre, sempre qüestionarem les estructures de poder polític i sempre desafiarem el públic a pensar de manera diferent.
Cremarem el jardí i després crearem un espai perquè la següent generació hi pugui plantar llavors.
Cada vegada que vaig al teatre a Catalunya, les obres comencen a recordar-me cada cop més a les d’Application Rejected. A mi això em sembla bé. No rebrem les flors d’aquí a un temps, però només cal que sapigueu que sempre continuarem fent el que fem, avançant i insuflant nova vida a aquesta forma d’art moribunda que tots estimem.
