Goodbye Europe. Lost words és una obra escrita per Davide Carnevali i dirigida per Alba Collado. Es tracta d’una comèdia postmoderna sobre el declivi d’un cert ordre: econòmic, cultural, espiritual. Un ritual delirant on els protagonistes —humans i no tant— es lliuren amb fervor al somni d’un rendiment infinit. Tot allò que no encaixa, desapareix.
Sinopsi
Europa entra en crisis. La paraula perd el seu sentit. L’empresa, en canvi, prospera.
En un món d’oficines desfigurades i entrevistes eternes, humans, bèsties i objectes es confonen, es transformen o es rendeixen. Aquí, la naturalesa desobeeix les seves pròpies lleis i el llenguatge revela la seva impotència per explicar el món. Els cossos es fan eines. Els àngels esdevenen mà d’obra.
Una entrevista de feina. Un arbre que sagna. Un aperitiu després del col·lapse.
Notes de direcció
L’apocalipsi que explorem en aquest espectacle no és només un esdeveniment llunyà: és la conseqüència directa de la fallida d’un sistema. En la nostra obra, aquesta fallida es manifesta a través del llenguatge. Els personatges transformen la realitat i la redueixen a un llenguatge econòmic on tot —dones, homes, nens, animals, la natura— queda valorat només pel seu rendiment. Fins i tot allò que tradicionalment considerem ètic o espiritual —la fe, l’esperança, la caritat, la revolució o la idea de Déu— es veu reduït a una qüestió de benefici.
Aquesta reducció té un efecte devastador: provoca el col·lapse de la realitat, que deixa de tenir valor per si mateixa i només importa segons el que pot aportar. Els personatges no busquen preservar el món tal com és; volen mantenir el sistema. Les guerres, les crisis i la destrucció, es converteixen en oportunitats per augmentar els seus guanys, encara que això signifiqui la ruïna de la humanitat mateixa. Ja no és que el verb es converteixi en carn, sinó que la carn produeix verbs, i aquests verbs determinen la manera com habitem el món.
L’apocalipsi és, al capdavall, una manera de concebre el temps: no cronològicament, sinó que es tracta de la fi dels temps. Aquesta peça se situa just abans d’aquest final, en el moment en què les persones prenen consciència de la seva possible finitud i intenten fer alguna cosa. Estem immersos en el temps del final: no hi ha futur, només marxa enrere. Aquesta percepció genera una contracció, una deformació de la realitat que hem volgut explorar escènicament. Hem buscat maneres d’habitar aquesta temporalitat deformada, de sentir-la en l’espai, en els personatges, en l’experiència mateixa de l’espectador.
Aquest espectacle és, doncs, un intent de mirar cara a cara un final que sembla apropar-se, de sentir-lo en la forma, en el ritme i en la veu d’aquests homes, dones, animals, arbres i objectes, i de preguntar-nos com viure quan la realitat sembla reduïda a una fantasia on la vida ja no té cabuda. És, sobretot, un intent de tornar al que és sagrat abans que ja no hi hagi redempció possible.
