Enchanté! és un espectacle teatral que s’endinsa en la música europea de principis de segle XX, l’època de la Segona Guerra Mundial, i ens transporta a la ciutat de París, a punt de ser envaïda per les tropes alemanyes. Acompanyades per un pianista i un clarinetista, les veus de Divinas ens relaten la història del petit Cafè Enchanté, punt de trobada d’artistes, bohemis, intel·lectuals i membres de la Résistance francesa.
Enchanté! és un homenatge a les cançons i artistes que van sobreviure la guerra. Algunes d’elles van ser prohibides pel nazisme, d’altres van ajudar a mantenir viva l’esperança de la gent. També hi trobem la cançó que dóna nom a l’espectacle: Enchanté, de Mario Cobo i Ben Rowdon.
La companyia fa una recreació descarnada d’uns anys terribles però de gran efervescència artística. L’espectacle destaca per la seva comicitat, amb bones dosis d’humor absurd i un punt de sàtira política.
A Enchanté! es respira l’aire dels cabarets burlesque i el glamour decadent. Un cant a la vida on hi trobem claqué, can can, tango, ballet clàssic en clau de sàtira i tributs a Josephine Baker i els seus plàtans.
Enchanté! és un encanteri. Un refugi, un cafè parisenc, un cabaret berlinès… Una bombeta que penja del sostre, un teatrí, un cafè antic, un piano.
Les Divines tornen a fer-ho. Canten, ballen i actuen amb tanta honestedat i aparent senzillesa com talent. En aquesta ocasió, en un ambient de cabaret, refugi real o oníric, de tres noies que no paren de fugir de l’horror de la II Guerra Mundial. Víctimes de la barbàrie, només volen tirar endavant mitjançant la música, de la que toquen diversos gèneres (tango, cabaret alemany, can can, ballet!, jazz…) acompanyades d’un pianista i clarinetista, una escenografia minimalista i un vestuari més realista que espectacular.
Un ambient amb un to de tristesa, malgrat ser de show presumptament alegre com és el cabaret, per l’època, que el filat que veiem en primer terme lliga amb episodis actuals. Per a gaudir de l’espectacle, cal deixar-se endur per les cançons, dels 30 i 40, interpretades en anglès, alemany i francès; elles porten l’autèntic pes argumental més que el text (escàs).