El lladre de llibretes

A la Versus Glòries, ha nascut aquests dies una d’aquelles petites joies que ens recorden per quina raó seguim insistint en anar al teatre (malgrat tot), que no és altra que la necessitat humana d’escoltar una bona història. El lladre de llibretes no és només una obra; és un mirall sibil·lí sobre la identitat i la capacitat dels humans de superar-nos, transcendir, i arribar a destins que potser mai hauríem somiat.

L’obra neix de la ploma de Gianni Solla, un dramaturg i novel·lista italià que ha sabut captar, des d’una sensibilitat especial, la pulsió de la quotidianitat. A Itàlia, la novel·la ha gaudit d'un recorregut envejable, connectant amb un públic que buscava veritat enmig de la saturació d’artificis i virtualitat que vivim avui dia. El lladre de llibretes reivindica la vida "tradicional" en la seva accepció més noble. No parlem de literatura antiga, sinó d'històries essencials, honestes, humils: aquelles que utilitzen la paraula i la condició humana com a eix fonamental des d’on llançar preguntes universals i atemporals.

La peça teatral, adaptada per David Pintó, interpel·la sobre l’empatia, l’ètica de la mirada i la solitud. Les condicions de sortida i tot el que es pot aconseguir des d’un lloc desavantatjat, si hom decideix explorar tot el seu potencial (sempre, infinit). És una proposta que ens fa sortir de la sala amb el cap ple de preguntes sobre la nostra pròpia vida i els valors que regeixen el nostre dia a dia.

Però tot aquest entramat conceptual no s'aguantaria sense un pilar central d'una solidesa absoluta. El que fa Albert Triola dalt de l’escenari és una exhibició de facultats. No només interpreta el protagonista; encarna una galeria de personatges amb una entrega entranyable. Hi ha una honestedat brutal en cada gest, una nuesa emocional que connecta directament amb la platea des del minut u. Passa d'un registre a un altre sense canvis de vestuari ni impostacions exagerades; utilitzant només la veu, el cos i una mirada que es transforma a cada escena. Un treball que podria ser, per dret propi, el reconeixement definitiu a un actor que fa anys que pica pedra als escenaris de Barcelona. Triola ha demostrat una vegada i una altra que és un dels grans intèrprets de la seva generació, i aquí signa un colofó d'or a una carrera que potser ja mereix alguns premis, a banda dels aplaudiments que està rebent aquests dies a l’escenari de Glòries.

Una lliçó de teatre humà. Una d'aquelles propostes que ens demostren que, per fer-nos reflexionar sobre l'infinit, només cal un bon text i una parella actor/director que vulguin despullar-se per transmetre la veritat. Tota la resta, el temps ho posarà al seu lloc.

David Pintó s’imposa el repte d’adaptar la novel·la de Gianni Solla, Il ladro di cuaderni (2023) al teatre. Sempre he pensat que no deu ser gens fàcil adaptar una novel·la al teatre però té l’avantatge de poder deixar anar la imaginació i fer-ne una versió lliure mantenint la fidelitat al text. Els mateixos actors o actrius poden fer de narrador com a Retorn a Haifa de Gassan Kanafani adaptada per Alex Rigola o La plaça del diamant adaptada per Carlota Subirós i molts d'altres, per no parlar de la gran quantitat de novel·les adaptades a un sol actor-actriu com aquesta.

El gran mèrit de Pintó és l’excel·lent adaptació i la tria dels grans professionals per portar-la a terme. El resultat és immillorable. L’únic intèrpret és Albert Triola que es descomposa en molts papers diferents. En alguns moments l’actor aconsegueix arrencar riures del públic. És un treball titànic amb el que Triola arriba a l’excel·lència de la seva llarga i exitosa carrera professional.

Un cop situats al sud de la Itàlia rural en temps de Mussolini, Gianni Solla col·loca l’acció al 1942, es tanca l’angular i veiem  una cort de porcs  cuidats per Davide, un nen coix amb un pare ignorant, violent i insensible. La cort és una caixa de fusta que produeix un ambient acollidor (Josep Castells) de la que en treu diversos elements i es va convertint en diferents escenaris segons avança la història. La música de la Clara Peya ho arrodoneix tot, entendreix les situacions i permet els canvis d’escena d’una manera plàcida.

A partir de l’any 1940 el règim de Mussolini, d’acord amb Hitler, va aplicar una política de internamento libero de deportats de les zones de l’est d’Europa controlades per Mussolini, des d’on van ser enviats a pobles petits d’Itàlia i vivien en cases amb restriccions i controls diaris. I amb aquests deportats arriben  Nìcola, un noi de la seva edat i el seu pare que fa de mestre clandestinament a casa seva. Amb ells Davide confirma la necessitat de saber, de conèixer més del món, de llegir, d’escriure, la qual cosa ja havia començat a intentar abans amb una amiga instruïda, la Teresa. Amb la il·lusió de la descoberta, a Davide se li van obrint els ulls i la capacitat d’anàlisi, el desig, els somnis i la llibertat.

És una obra dura, tendre, poètica i alliberadora que no us podeu perdre.