Perdre’s per trobar alguna cosa o perdre’s com a finalitat en si mateixa. El dibuixant de laberints de Nil Martín, és projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia 2025.
Sinopsi
Tot té un inici. Que tot tingui un final, ja ho podríem posar en dubte. Aquesta nit d’insomni, per exemple, ha començat quan m’he estirat al llit, però sembla que no s’hagi d’acabar mai. Igual que la sensació d’extraviament que sento des de ben petit, quan dibuixava laberints, obsessivament, qui sap si per divertir-me o per trobar una sortida. Encara ara, no sé qui vull ser a la vida, no trobo la meva vocació, el meu camí ni el meu sentit vital.
Avui he decidit tornar al laberint d’Horta, on tants cops havia anat de nen. Vosaltres m’hi acompanyareu, i viatjareu amb mi a les profunditats del meu —i del vostre— cervell; de les meves —i de les vostres— pors; de les meves —i també, de les vostres—esperances. Pel camí trobarem éssers mitològics, somnis d’infantesa i llegendes del pop, com ara un home-laberint, el Minotaure grec, Ariadna i el seu fil o, fins i tot, el Doraemon, el gat còsmic més famós de tots els temps. Esperem no perdre’ns.
Nota de l'autor
«Tots els nens —totes les criatures— tenen fixacions. Algunes poden durar quatre o cinc dies, com la del meu cosí quan amb quatre anys va anunciar que volia ser escombriaire —definitivament, aquesta idea no va durar gaire. D’altres, s’allarguen durant més temps. Jo vaig estar molts anys obsessionat, per exemple, amb els dracs. O amb el Doraemon. O amb la mitologia grega. O amb els dinosaures. O amb els Pokémons. I sí, també vaig passar una època de fixació pels laberints. En dibuixava, però també m’agradaven en tots els seus formats. Tenia un laberint de fusta, molts contes de laberints per resoldre —que guixava amb boli i aleshores ja perdien tota la gràcia—, jocs de taula de laberints… La meva època de fixació pel Doraemon, de fet, es va solapar amb la fixació pels laberints, i la meva pel·li preferida del Doraemon era precisament una que es deia Doraemon i el secret del laberint. També recordo que, de petit, vaig anar a Disneyland París, i el que em va agradar més de tot el parc d’atraccions va ser el laberint de l’Alícia al País de les Meravelles.
A Disneyland París no s’hi podia anar cada dia, és clar. Però, per sort, a Barcelona en teníem, el nostre laberint local: el laberint d’Horta. Jo vaig anar-hi molts cops, sobretot amb el meu pare. Com seria tornar-hi avui? No ho he volgut comprovar, però en aquest text, m’ho imagino. Potser entrar-hi seria com entrar al laberint del meu cervell, molt més vast, terrorífic i ràndom que un laberint fet de xiprers. I potser hi trobaríem les causes d’aquesta fixació pels laberints, que potser només és una fixació per trobar la sortida en una vida marcada per l’ansietat, la sobre exigència, la pèrdua, la necessitat de validació i la pressió per fer el que cal fer. O potser no, potser no hi trobem res, al laberint, i també està bé, perquè en aquest cas, com a mínim, el viatge ens servirà per entendre que perdre’s no ha de tenir com a finalitat trobar alguna cosa, sinó que pot ser una finalitat en si mateixa.»
