Perdre’s per trobar alguna cosa o perdre’s com a finalitat en si mateixa. El dibuixant de laberints aborda la por de no saber quin camí seguir en un món que exigeix certeses. Combinant humor, autoficció i realisme màgic.
El dibuixant de laberints de Nil Martín, és projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia 2025.
Sinopsi
Tot té un inici. Que tot tingui un final, ja ho podríem posar en dubte. Aquesta història, per exemple, podria començar amb un nen que no para de dibuixar laberints, qui sap si per divertir-se o per trobar una sortida. El nen soc jo. Han passat els anys, i em sento, com a mínim, igual de perdut que aleshores. Avui he decidit tornar al laberint d’Horta, on tants cops havia anat de petit. Vosaltres m’hi acompanyareu. Serà un viatge a les profunditats, ple de jocs de miralls, fantasmes, éssers mitològics i icones pop —des del Minotaure grec al Doraemon, el gat còsmic més famós de tots els temps.
Nota de l'autor
«Tots els nens —totes les criatures— tenen fixacions. Algunes poden durar quatre o cinc dies, com la del meu cosí quan amb quatre anys va anunciar que volia ser escombriaire —definitivament, aquesta idea no va durar gaire. D’altres, s’allarguen durant més temps. Jo vaig estar molts anys obsessionat, per exemple, amb els dracs. O amb el Doraemon. O amb la mitologia grega. O amb els dinosaures. O amb els Pokémons. I sí, també vaig passar una època de fixació pels laberints. En dibuixava, però també m’agradaven en tots els seus formats. Tenia un laberint de fusta, molts contes de laberints per resoldre —que guixava amb boli i aleshores ja perdien tota la gràcia—, jocs de taula de laberints… La meva època de fixació pel Doraemon, de fet, es va solapar amb la fixació pels laberints, i la meva pel·li preferida del Doraemon era precisament una que es deia Doraemon i el secret del laberint. També recordo que, de petit, vaig anar a Disneyland París, i el que em va agradar més de tot el parc d’atraccions va ser el laberint de l’Alícia al País de les Meravelles.
A Disneyland París no s’hi podia anar cada dia, és clar. Però, per sort, a Barcelona en teníem, el nostre laberint local: el laberint d’Horta. Jo vaig anar-hi molts cops, sobretot amb el meu pare. Com seria tornar-hi avui? No ho he volgut comprovar, però en aquest text, m’ho imagino. Potser entrar-hi seria com entrar al laberint del meu cervell, molt més vast, terrorífic i ràndom que un laberint fet de xiprers. I potser hi trobaríem les causes d’aquesta fixació pels laberints, que potser només és una fixació per trobar la sortida en una vida marcada per l’ansietat, la sobre exigència, la pèrdua, la necessitat de validació i la pressió per fer el que cal fer. O potser no, potser no hi trobem res, al laberint, i també està bé, perquè en aquest cas, com a mínim, el viatge ens servirà per entendre que perdre’s no ha de tenir com a finalitat trobar alguna cosa, sinó que pot ser una finalitat en si mateixa.»
