Dones com jo

Els éssers humans som animals de costums. La majoria tenim una vida pautada, amb un horari i unes ocupacions predeterminades que complim amb precisió mínim durant cinc dies per setmana. Ens llevem i preparem per a anar a la feina, a l'escola o a atendre les nostres obligacions. Realitzem alguna activitat o encàrrec i tornem a casa per acabar la jornada amb la família, la parella o en solitud. L'endemà, tornem a començar de nou. De quan en quan, fugim d'aquesta normalitat per a donar-nos un capritx, gaudir de la nostra vida social o prendre'ns uns dies lliures.

Però...i si amb això no en tinguéssim suficient? I si la nostra ànima ens demanés alguna cosa més? Dones com jo parteix d'aquesta reflexió i ens presenta a una arquitecta de 50 anys a l'atur, cansada de dur una vida monòtona i avorrida, que sorprèn les seves amigues amb una revelació inesperada que els farà replantejar-se les seves existències.

Tenia grans expectatives per veure les T de teatre damunt de l’escenari i aquestes s’han acomplert: les actrius broden els seus personatges. A més, la posada en escena transporta l’espectador a un buscat ambient taciturn, propi de la temàtica de l’obra. Però és justament aquesta la que ha convertit la peça teatral que portava mesos esperant veure en una més de l’oferta cultural actual.

La companyia "T de teatre" és un dels noms de l'escena catalana que, des de fa molts anys, val molt la pena seguir d'aprop. No obstant, com li passa a tothom, han tingut grans encerts, com van ser "Criatures" o "Aventura", i d'altres que no ho han estat tant, com és el cas d'aquest "Dones com jo". Realment, seria injust dir que aquesta obra és dolenta, ja que en cap moment m'ho va semblar, però en canvi, sí que em va semblar bastant irregular. L'obra té uns personatges suggerents amb uns conflictes interns ben definits, però malauradament la seva evolució no és tan satisfactòria com és el seu plantejament. A més, personalment, crec que l'obra no acaba de trobar el punt d'equilibri òptim entre la comèdia i el drama, fet que provoca una arrancada força lenta i ensopida (no a causa de la direcció, sinó del text), i un final àlgid, però amb poca substància. Malgrat això, el fet que el ritme vagi de menys a més (de forma inversa a la història), provoca que el públic majoritari pugui sortir satisfet de la sala, tot i les seves mancances. D'altra banda, aquesta transició conjunta lligada al ritme, a la història i al gènere, es troba novament reflectida en l'escenografia, la qual també pateix aquesta evolució, que malgrat resultar força interessant, subratlla encara més la irregularitat entre els diferents elements mencionats. Així doncs, en aquesta "Dones com jo" hi trobem uns recursos i uns plantejaments força interessants, però que no acaben de trobar la manera adient de barrejar-se. Al meu parer, potser hauria estat millor apostar per un únic gènere o, sinó, no plantejar-los de forma tan oposades.

Durant els seus inicis, als anys 90, T de Teatre va tenir un gran èxit crític i comercial innovant, en certa manera, amb espectacles còmics que apostaven per la senzillesa escènica i un marcat sentit de l’humor basat en la paraula. Dirigides per Sergi Belbel o David Plana, van crear un cert segell propi que més devia el seu encert a la qualitat dels textos (signats per diversos autors com Paco Mir, Albert Espinosa, Benet i Jornet, Yolanda García Serrano i els propis Belbel i Plana, entre molts d’altres) que no pas en el talent interpretatiu de les cinc actrius. Un cop celebrats els 15 anys amb un espectacle recopilatori, va arribar el moment de reinventar-se. A partir de llavors, van començar a escollir per cada ocasió un sol dramaturg/director per que els hi fabriqués una història completa a mida, deixant enrere la fragmentació de les seves obres anteriors. Primer va ser Javier Daulte (Com pot ser que t'estimi tant?), després Alfredo Sanzol (Delicades i Aventura!) i ara ha estat Pau Miró qui els ha escrit i dirigit Dones com jo. En aquesta ocasió, les (actualment) quatre components del grup defensen, com sempre, la proposta amb molta gràcia i dinamisme, tot i el melancòlic rerefons de la trama. L’autor dibuixa les insatisfaccions existencials de quatre dones camí de la cinquantena i s’ha de dir que en els petits detalls ha aconseguit troballes realment valuoses i divertides. Malauradament, el ritme narratiu és massa apàtic (contagiat per l’estat emocional dels personatges) i l’argument un pèl feble com per mantenir l’interès fins al final, tot i alguns bons diàlegs i l’originalitat de diverses situacions. Es troba a faltar més que mai el minimalisme formal (i de contingut) dels seus inicis, quan la intenció no anava més enllà de voler entretenir i, en canvi, l’esperit crític donava molt més peu a una reflexió posterior.