Cuerpo místico de Celia Espadas, és un espectacle que pretén parlar d’aquesta dualitat de cossos. El cos social, o publicitari, enfront del cos escultòric, o artístic. Parla de la dicotomia entre forma i expressió, entre contingut i contenidor.
Sinopsi
El cos ha deixat de ser cos per a ser imatge d’un cos. Un cos estàtic, formal, pur, net i llis. Un cos buit, oblidat d’experiències i de la memòria, perquè aquestes deixen empremta. No volem el pas del temps, ni cicatrius, ni arrugues, ni un gram de més, ni gravetat. No volem vida. El cos enfront de la vida. El cos com a façana del no-res, com a hostal per a altres cossos. Cossos amb cossos. Cossos per a ser aprovades, per a ser consumides.
El nostre cos com a objecte. Com a falsa aparença, com a engany. Les mentides del cos. Ens privem, ens culpem, ens obliguem en un enganyós “cuidar” al nostre cos. Ho estem oblidant, ens estem oblidant d’ell.
No obstant això, el cos ha estat sempre plasmat en l’art com a excusa representativa de l’emoció, de la sensibilitat. L’escultor, partint d’un simple filferro, dona forma a un cos. Amb paciència, amb temps i insistència. Fang sobre fang. Matèria abstracta que resulta acabar en forma. En cos. Un cos que evoca sense parlar, sense moure’s. Un cos que expressa sense pretendre, que evoca sense mentir.
Durada:
Sinopsi
El cos ha deixat de ser cos per a ser imatge d’un cos. Un cos estàtic, formal, pur, net i llis. Un cos buit, oblidat d’experiències i de la memòria, perquè aquestes deixen empremta. No volem el pas del temps, ni cicatrius, ni arrugues, ni un gram de més, ni gravetat. No volem vida. El cos enfront de la vida. El cos com a façana del no-res, com a hostal per a altres cossos. Cossos amb cossos. Cossos per a ser aprovades, per a ser consumides.
El nostre cos com a objecte. Com a falsa aparença, com a engany. Les mentides del cos. Ens privem, ens culpem, ens obliguem en un enganyós “cuidar” al nostre cos. Ho estem oblidant, ens estem oblidant d’ell.
No obstant això, el cos ha estat sempre plasmat en l’art com a excusa representativa de l’emoció, de la sensibilitat. L’escultor, partint d’un simple filferro, dona forma a un cos. Amb paciència, amb temps i insistència. Fang sobre fang. Matèria abstracta que resulta acabar en forma. En cos. Un cos que evoca sense parlar, sense moure’s. Un cos que expressa sense pretendre, que evoca sense mentir.
Fitxa artística
- Dramatúrgia:
Celia Espadas - Escenografia:
Antonio Espadas - Audiovisuals:
Biivisual - Vestuari:
Tiscar Espadas - Coreografia:
Celia Espadas - Música:
Oscar Villalonga - Disseny gràfic:
Sergio Lairisa - Any de la producció:
Veure fitxa sencera
Fotos i vídeos
Espectacles relacionats
