Corpus

Avui em dirigeixo principalment a tots aquells que no han anat mai a veure un espectacle d’en Xavier Bobés. La resta estic del tot segura que els va passar com a mi, que des de que el vaig descobrir, en el meu cas a “Cosas que se olvidan fácilmente” , no m’he perdut cap dels seus espectacles.

Xavier Bobés, fundador de la companyia Playground, és una de les figura més destacada del país en l’àmbit del teatre d’objectes. Els seus muntatges escènics, més que teatre, són experiències teatrals. Propostes diferents i trencadores, centralitzades en el joc escènic i en la investigació del món de l'objecte quotidià, per dotar-lo de nous discursos en contextos sorprenents que tenen cabuda en un món imaginari, defugint dels convencionalismes.

“Corpus” proposa la trobada entre una peça escultòrica, un manipulador d’objectes i un múcic. És un muntatge teatral pensat per a vint-i-cinc espectadors. Es tracta d'un espectacle sense paraules. La dramatúrgia és visual, creada a través de la manipulació d’objectes.

Per aquest espectacle en Xavier Bobés ha comtat amb l’escultor Gerard Mas, una instal·lació escènica construïda per Pep Aymerich i l’actuació en directe de la violoncel·lista Frances Bartlett, que ens ha interpretat “Caprittis” d’E.F.Dall’Abaco, algunes peces d’O.Gibbons i alguna peça de creació pròpia.

“Corpus” és un viatge entre un home i la seva forma, un diàleg impossible desfent les hores d’una vida, retrocedint camins, empetitint per desaparèixer de nou.

L’obra es pot resumir en el que és la vida, la condició humana, la seva evolució, i les decisions que es prenen dia a dia. És una visió poètica i metafòrica de la vida. És el viatge entre l’home i la seva forma. És construir pilars i desfer-los. És créixer i empetitir. És transitar, deixar petjades i desaparèixer. És el cos com a refugi del tot. És el cos que es transforma, es deteriora i es corromp.

“Corpus” és una petjada, el camí, les mans d’un nen, la innocència, mans que s’alcen, la saviesa. El poder, l’ambició, l’amor, la necessitat de ser escoltat i la necessitat de compartir. Un arbre, un ocell, la natura. El so del silenci i la foscor. Un sonet de Shakespeare molt actual. És existir. És reneixer. És un poema visual, una peça artística. És la creació d’algú amb molta sensibilitat.

Gràcies Xavier Bobés per aquests moments.

CORPUS proposa la trobada entre un manipulador d’objectes, un músic i un escultor. Un diàleg escènic a cau d’orella on 25 espectadors seiem al voltant d’una tarima circular, obra de Pep Aymerich, molt a prop, observant la construcció d’un paisatge.

Xavier Bobés, nascut a Barcelona en 1977, viu i treballa a Girona i feia uns quants anys que no estrenava a Barcelona. CORPUS és un espectacle que s'aparta de la línia del que fa normalment, en tractar-se d'una proposta molt més poètica, amb un caire recitatiu, música i molts moments de silenci.

Xavier Bobés proposa explorar el moviment d'un objecte escultòric amb relació al cos humà, l'animal i el vegetal. Una reflexió poètica sobre la cosificació que cerca trobar la manera d'interpretar-la, transformar-la i representar-la. Una mirada a com observem la vida i deixem que les coses passin. Un paisatge que es va construint a escena interaccionant amb l’escultura hiperrealista de Gerard Mas i la música de Frances Bartlett.

Un treball de simbiosi entre diferents disciplines i que neix justament de les ganes d'en Xavier de fer realitat aquesta simbiosi entre objectes, música i escultura. La música és utilitzada com a acompanyament però també te el seu lloc en solitari, amb moments en què únicament hi ha música. Altres moments es desenvolupen en un silenci absolut.

La música interpretada al violoncel per la Frances Bartlett són els Caprittis d'Evaristo Felice Dall'Abaco (Verona 1675- Munic 1742). Com comenta la mateixa Frances cada Capritti té la seva tonalitat i el seu tempo, sent molt diferents l’un de l'altre, música barroca no gaire coneguda que encaixa perfectament amb la proposta escènica. Ha deixat un espai per a la improvisació on interpreta un tema compost per ella.

Una proposta poètica que és un cant a la vida i de la que en Xavier Bobés no n'ha volgut difondre cap imatge per tal que l'espectador descobreixi la fragilitat i el silenci i pugui compartir la construcció d'un paisatge, un paisatge del qual ell entra i surt generant un diàleg que nosaltres escoltem des del silenci.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ