Collectivus

Collectivus

Un espectacle de Marta Aguilar amb Els malnascuts, el grup de teatre jove de la Sala Beckett.

SINOPSI

La vida és com un joc. Cadascú rep les seves cartes i cadascú les juga com pot o com sap o com li diuen. Encara que el atzar aguaiti, es pot dominar el joc i donar un gir a la partida. El Bruno té un pla i està decidit a fer-ho. Per això necessita a cinc desgraciats. Estan destinats a ser-ho per sempre? Per què decideixen anar amb ell? Perquè els escolta. Què amaga el Bruno?

 

Video
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Martín

    Obra molt entretinguda i sobretot divertida. Reflecteix la societat festejadora del moment, però ni en prorfunditat ni significat arriba més enllà de l’aparent complexitat del personatge del Bruno. La clau Tarantino no es troba per cap lloc (no hi ha violència i, tot i que sí trobem diàlegs xorra, venen a conte pels personatges i no “desencaixen”) però realment no t’importa veient la obra. Actuacions bones i moments d’humor actual i referenciant molt ben ficats en escena. Escena final força bona, to ti que no reveladora. No arriba tan lluny en guió ni, com s’ha dit, significat, però segueix valent molt la pena per diàleg i diversió.

    10/01/2016
  • Hebert Parodi
    Hebert Parodi

    “Collectivus” s’anuncia com una obra en clau Tarantino i no ho és més que d’una manera molt difusa…per sort. Per sort perquè té prou consistència i entitat per ella mateixa. I es gaudeix molt millor sense aquesta suposada referència o inspiració. Sí, hi ha diàlegs plens de paraulotes i escopits a ritme d’ametralladora sobre temes com què marquen els leggins de les noies, mil referències al sexe, la violència, les drogues, i els personatges són tots una mica estrambòtics, perdedors sense ser-ne conscients i molt prototípics. Però tot això, amb identitat pròpia.
    Veiem cinc joves perduts i carn de problemes presents i futurs, obsessionats amb els mòbils, el què diran, el destacar a nivell social, enganxats a les drogues i les xarxes socials… vaja, la vida. I un altre personatge, més intel·ligent/culte, manipulador (o ell s’ho creu), que maquina un pla per compensar el mal que altres li van fer. Al final, doncs, tan “looser” com els suposats desgraciats.
    Un text enginyós, amb molt, molt d’humor i drames puntuals sense que res no grinyoli.
    El millor: les interpretacions en general (un personatge, la “germana”, una mica abusant de tics i gestos que, aquests sí, no encaixen), fresques i intenses, on destaquen brutalment en Pol Nubiala i la Júlia Molins (Bravo!).
    El menys millor: el final. A les antípodes de Tarantino (aquí si que hagués anat bé la proximitat anunciada), poc explicat o desnvolupat.
    En resum, molt bona i interessant proposta escènica.

    08/01/2016