Comprar entrades per a Cinco horas con Mario

Cinco horas con Mario és una adaptació de la novel·la de Miguel Delibes. Com ha succeït en altres ocasions amb altres textos del mateix autor (o fins i tot amb aquest, que ha sigut adaptat nombrosos cops sota diversos productors), aquesta novel·la i el seu estil es presta a la teatralització. Aquest muntatge, produït per José Sámano i dirigit per Josefina Molina, es dramatitza el dol de la Carmen després de perdre, de manera inesperada, el seu marit Mario.

Amb una escenografia senzilla—un taüt al centre de l’escena i algunes peces de mobiliari--, la posada en escena emfatitza la presència de la Carmen i el seu deambular per la sala d’estar de casa mentre vela el taüt del seu difunt. El protagonisme resideix, per tant, en aquest personatge femení i en les seves interaccions amb el mobiliari d’una casa que li serveix per evocar els records de tota una vida.

Tot i a tractar-se d’un text originàriament novel·lístic, la seva senzillesa s’adapta molt bé al format teatral. El frustrat diàleg amb el seu marit—que òbviament no contesta, i es converteix en monòleg—té l’habitual bellesa dels textos de Delibes. Tot i això, en aquest cas el component retòric es menor que en altres peces. Aquest monòleg basat en el record d’una vida conjunta dóna lloc a l’evocació de tot tipus de situacions, equilibrant així moments dramàtics i transcendentals amb anècdotes humorístiques que equilibren els moments de culminació dramàtica.

Lola Herrera, que encarna al personatge de Carmen Sotillo, fa un treball fantàstic, donant vida a un personatge molt profund i evocant amb èxit tots els seus matisos i contradiccions. D’aquesta manera, als seus 84 anys dona vida a un personatge històricament molt emmarcat dins el passat, representatiu d’un arquetip de dona de províncies del s.XX i de família conservadora. Lola Herrera, valent-se de la seva experiència, la seva gran trajectòria i el seu coneixement del text de Delibes, aconsegueix recuperar un personatge molt interessant i que, avui dia, sembla fins i tot grotesc i còmic degut a la superació d’algunes qüestions històriques.

Cinco hores con Mario és, en síntesi, un muntatge més dels nombrosos que s’han fet de les novel·les de Delibes. Tot i això, no s’ha de prendre aquest com un més. Una producció i direcció cuidades, juntament amb l’excelsa interpretació de Lola Herrera, culminen aquesta adaptació que aconsegueix moure al públic de la rialla a l’emoció més punyent i transcendental del dol.

Els grans monòlegs teatrals solen ser petites delícies que t'abrigallen creant un diàleg molt pròxim. Cinco horas con Mario és un exemple perfecte tant per l'impecable treball de direcció de Josefina Molina com per la delicadesa i la solvència amb la qual Lola Herrera s'asseu al costat de Mario i ens explica molt més que les seves intimitats.

Aquest conegut text literari ha recorregut en la seva versió de posada en escena més de quaranta anys, i poder tenir l'oportunitat de veure-ho és una gran fortuna pels joves. Aquest text permet endinsar-se de forma quotidiana en el dia a dia d'un temps que no és tan llunyà com sembla.

L'escenografia, pràcticament innecessària, permet posar tot el focus en el domini que té Lola Herrera de l'escenari arribant a aconseguir que sigui l'espectador el que senti que està assegut en una d'aquelles cadires de l'escenari.

Cinco horas con Mario és una xerrada divertida, que té un fons psicològic molt interessant mostrant l'egoisme més innocent que tots portem dins i podem arribar a mostrar fins i tot en els moments menys esperats.

Poques vegades un escenari amb pocs elements s'ha omplert tant comptant només amb la presència d'una única veu sobre l'escenari. Aquesta veu, la de la veterana Lola Herrera, és capaç de mantenir-te enganxada de forma constant durant 80 grans minuts. Aquesta veu fa que t'emocionis quan ella plora la mort del seu Mario i que esbossis un somriure culpable quan enuncia i vivència els valors "obsolets?" de l'Espanya de mitjan el segle XX: clasisme, racisme, masclisme…

Durant 80 intensos i únics minuts, la protagonista, la Carmen, et fa endinsar-te en aquestes llargues hores que passa a l'habitació vetllant al seu marit recordant anècdotes, persones, anhels... i revelant secrets. Records que ens mostren la realitat de les dues Espanyes, representades una per ella i una altra pel seu marit. El temps passa, el fred i el cansament es van apoderant de tu a mesura que la protagonista va mostrant senyals de que la temperatura està baixant i que cada vegada es troba més esgotada… fins a arribar gairebé a la demència de l'alba, ja passades les cinc.

Una tragicomèdia denuncia de Delibes que fa que surtis del teatre reflexionant, ja que el que ens explica la Carmen no dista molt del que han viscut els nostres avis i àvies, o fins i tot les nostres mares i pares. Lola Herrera broda una obra única de la literatura espanyola, i sorprèn la seva capacitat d'omplir-ho tot amb una sola veu.

Quan em vaig assabentar que “Cinco horas con Mario” es representava a Madrid i que Lola Herrera es tornava a ficar en la pell de la seva protagonista no vaig esperar per a aconseguir les meves entrades. Si no es pot dissociar el paper de Chanquete al nom d'Antonio Ferrandis, el paper de Carmen Sotillo està irremeiablement lligat (i a Déu gràcies) al nom de (la gran) Lola Herrera.

Cinc hores amb Mario, escrita per Miguel Delibes l'any 1966, és el reflex de la societat dels nostres avis que bé podria servir en la majoria dels aspectes per a reflectir també la nostra època. Com a pretext per a mostrar-nos aquella realitat, ens trobem amb una dona, Carmen, que vela tot sol el cadàver del seu difunt emmanillo. En la intimitat de les seves últimes hores amb ell, Carmen desgrana els moments del seu matrimoni. Les anècdotes i els retrets van donant pas a les confessions. Les diferències entre la seva forma de pensar i la del mort ens mostren la realitat de les diferents Españas, la progressista i la conservadora que, malgrat tot, no deixen de necessitar-se i no poden viure la una sense l'altra. Perquè això, molt actual.

Després de veure a Lola Herrera a  “La velocitat de la tardor”, “Sis classes de ball en sis setmanes” i “En l'estany daurat”, sabia que en “Cinc hores amb Mario” anava a veure una actuació de les bones. Em quedava curt. Egoistament penso que tant de bo Lola Herrera no es retirés mai.

A aquest monòleg només se li pot treure una pega: 80 minuts es fan escassos. Quan alguna cosa és bona, un no vol que acabi…

"Cinco horas con Mario", de Miguel Delibes, és un d'aquells clàssics que cal revisitar de tant en tant. Natalia Millán defensa el monòleg/diàleg de Carmen Sotillo amb una elègancia magistral, guian-te per les seves acusacions, sospites, retrets i pensaments amb la senzillesa que només aconsegueixen les grans actrius. És curiós contemplar com la mentalitat d'una senyora provinciana dels 60 pot fer tant de riure a una platea l'any 2013, i més si tenim en compte la mitjana d'edat del públic. Símptoma que els temps han canviat i ja ens ho mirem tot amb certa distància.

Si ets molt amant del text original poder la trobaràs una mica precipitada, però no te la pots perdre.

L'escenografia donarà que parlar al sortir de la sala. La trobo arriscada però encertada, ja que desdibuixa tot allò que no està en relació amb la protagonista, fixant tota l'atenció en l'actriu. Això sí, porto dies pensant: com s'ho fan per fer sortir tant de fum del termo?

Carmen vetlla, a casa, el cadàver del seu marit. Necessita passar al costat de Mario aquestes cinc hores. Una vida junts. Reflexions, petits, o no, retrets, reivindicacions, algun ajust de comptes, retrat d'un matrimoni, amb la seva rutina, els seus secrets no gaire ocults, l’afecte, una gran incomunicació.. Carmen, senyora de províncies, de missa els diumenges i buscar la vanitat de les floretes, encotillada a l'Espanya de meitat dels '60, avorrida, a estones conservadora rància, a estones demanant llibertat, reflex d'una obertura que encara no havia arribat o només de forma tímida.

Lola Herrera fa anys va fer seu el personatge, tant que la va esgotar la seva càrrega dramàtica, que amb els anys s'ha alleugerit i ha guanyat en tocs d'humor no estridents. Potser quan va començar a interpretar a Carmen, als 40 anys, el personatge era més interessant, amb mitja vida per davant. Ha seguit encarnant-ho, amb un parèntesi d'una dècada, fins ara, amb 84 anys.  Alguna cosa ja no encaixa, algun comentari sona poc creïble en boca d'una dona de 80 anys però és una delícia veure-la, amb la naturalitat absoluta de la seva Carmen i és que assistim a un recital de naturalitat, de fondre’s amb Carmen. I cert, el text de Delibes sona desfasat si no es veu com a crònica social d'una època passada, amb qüestions polítiques, socials, religioses, familiars o sexuals que ens sonen molt llunyanes, però per la interpretació no passen els anys, i per això, en acabar, ovació que és reconeixement a una carrera però també a un gran treball, que té l'enorme mèrit de semblar senzill.

En resum: l'última, potser, oportunitat de veure una representació i una interpretació que són història del teatre espanyol.

El personatge que Miguel Delibes va escriure fa més de cinquanta anys i que Lola Herrera porta interpretant gairebé quaranta és un retrat de la dona provinciana dels anys seixanta.

Sobre l'escenari, Carmen Sotillo vela el cadàver del seu marit en un soliloqui que li permet sincerar-se mostrant els seus anhels, pors i frustracions. Una dona que a més de complir amb el model imposat de feminitat també el defensa, sent així víctima i guardià al mateix temps d'una societat panòptica que castiga a les dones amb un sentiment de culpa constant. L'autor parteix d'aquesta situació per introduir tocs d'humor en el discurs tan classista i masclista d'aquesta dona, humor que es barreja simultàniament amb el drama personal del personatge.

Lola Herrera defensa aquest contradictori personatge amb enorme destresa, com era d'esperar, i ens porta de passeig per la ment de tot un model de dones que només existeixen sota la mirada de l'home. Amb una posada en escena minimalista, quatre cadires i uns lleugers canvis d'il·luminació són suficients per a que la interpretació de l'actriu ocupi tot l'espai escènic.

En definitiva, una relíquia teatral que mira al passat en tots els sentits, tant en forma com en contingut, i que ens recorda la importància de mirar enrere per a reconèixer-nos en el present.

Quan un s'acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de  coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s'ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes- en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l'esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d'aquestes premisses segur que podrem gaudir d'un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent encara recorda. Està clar que els anys pesen en vàries qüestions, però el text de Delibes i l'entrega de l'actriu han quedat pràcticament intactes i encara desperten admiració i respecte.

Si aquesta temporada vèiem Señora de rojo sobre fondo gris, també de Delibes, ara podem remetre'ns a la seva antítesi. Si allà el personatge absent era una dona emprenedora i amb empenta, aquí hi tenim la representació de la típica dona de províncies dels anys seixanta, amb les seves idees conservadores, les seves repressions i una idea de la vida que ara ens pot fer sortir butllofes. Delibes no té cap pudor en ensenyar la vena racista, classista i masclista del seu personatge, però també ens brinda un caràcter contradictori al qual Josefina Molina, la directora, i l'actriu Lola Herrera han sabut imprimir-li una dimensió polièdrica i molt humana. De fet, el més impressionant de tot l'espectacle és veure com Herrera es mimetitza amb Sotillo, com s'emociona i es desespera, especialment en una escena final colpidora i encara avui molt emotiva.

Potser sí que estem davant de teatre arqueològic, d'una recuperació històrica que no s'entén del tot si no es situa en el context adequat, però el que està clar és que gran part del missatge encara és vigent. I és que tal com diu Molina en el programa de mà, el feminisme també és fer una mirada al passat, una mirada autocrítica que permeti seguir avançant. En aquest sentit, i tot i que encara queda molt per fer, és admirable contemplar els passos agegantats que ha fet la dona espanyola des dels anys seixanta fins a l'actualitat.

Hi ha obres en les quals cap tota la sociologia d'un període. En cinc hores pot arribar a cabre tota una vida, màximament si es tracta de la vida d'una dona casada, en províncies, en els anys seixanta del segle passat. Aquesta dona, Carmen, narra amb criteri episòdic i reduccionista el que li ha esdevingut fins al seu imprevist trànsit a la viduïtat. Tot s'ha escrit ja sobre aquesta icona de la literatura espanyola, la seva adaptació des de la novel·la als escenaris, la seva identificació amb l'actriu per la qual el temps sembla no passar, el reflex de la vida femenina després de les cortinetes de les llars benpensants, que dissimulen amb silencis el que a crits els seus desitjos, insatisfets, reclouen en l'àmbit carcerari del privat.

En aquest muntatge, respectuós amb el record de tota una generació, es mantenen l'escenografia, el repartiment, el text i el tot el previsible per a un públic que s'acosta amb més o menys morbositat i prevenció a aquest espectacle. Es diuen veritats íntimes i doloroses; s'admeten incomunicació i frustració, malgrat una censura de la ferocitat de la qual ens han convençut històricament. En un recinte necessàriament reduït es desenvolupa aquest ajust de comptes en el qual al final la suposada víctima pot no ser tan innocent com s'imaginava, sempre des de la visió contemporània. Continuar llegint a TRAGYCOM

Adaptar una novel·la per ser exhibida en teatre no sempre és una tasca fàcil de portar a bon port, ja que es tracta de dos llenguatges amb estructures i elements diferents. En aquest cas, l'obra de Miguel Delibes ja portava implícit que aquesta havia de ser representada a través del monòleg, el qual sap condensar perfectament l'esperit del llibre i donar vida a les paraules escrites. Tot i això, la representació dilata bastant l'escena a través d'una una hora y cinquanta minuts de muntatge que poden resultar excessius per a l'espectador, al tractar-se d'un monòleg. No obstant, l'obra presenta un text ben treballat, que va en sintonia amb la magnífica interpretació de Natalia Millán, que ja fa un temps està substituint a Lola Herrera en el paper de Carmen Sotillo. Precisament, aquest personatge (i el contrapunt del difunt) és la personificació de l'Espanya dels anys 60, el qual aborda diferents temàtiques en referència a les classes socials, la repressió, les aparences, la cultura o la religió. Uns temes que són brillantment traslladats a escena amb una direcció dinàmica que agilitza el soliloqui i una interpretació que es mou entre la comèdia i el drama amb total naturalitat. D'altra banda, l'escenografia minimalista i arriscada del muntatge opta per mostrar només simbòlicament la presència del mort gràcies a un rectangle en perspectiva. Així doncs, el difunt només es personifica en escena a través de les paraules de Millán. Una situació que en un principi pot resultar desconcertant, però que serveix per enfortir encara més la presencia del personatge de Carmen Sotillo, la qual és el pilar absolut de l'obra i símbol d'una Espanya amb uns valors que semblaven sòlids i inamovibles.