Autorretrato de un joven capitalista español

Conegut, principalment, com a actor de cinema i fundador de la companyia madrilenya Animalario, Alberto San Juan s’ha centrat, darrerament, en la seva faceta més combatent i políticament compromesa. Màxim responsable de la cooperativa Teatro del Barrio, ha dirigit Ruz-Bárcenas, amb una innovadora dramatúrgia de Jordi Casanovas, i ara presenta aquest Autorretrato de un joven capitalista español, de nou a Barcelona, que ja fa un temps que està representant a diferents ciutats. El monòleg és un entretingut repàs del panorama polític i social de l’Estat espanyol des de la guerra civil fins a la crisi econòmica actual. Barreja, amb intel·ligència humor i contingut informatiu, centrant el seu discurs, molt documentat, sobretot en un qüestionament de la Transició. San Juan domina bé l’escena, té carisma i un gran sentit de l’espectacle. S’agraeix també que parli sense pèls a la llengua, encarnant la representació mateixa de la llibertat d’expressió. Malauradament, la part seriosa resulta, per moments, massa feixuga. L’actor i autor del text té molt clar el missatge que vol transmetre i necessita dedicar-hi molts minuts, paraules i arguments per convèncer l’audiència. Això atorga a la proposta un aire massa pamfletari que, per sort, s’amenitza amb anècdotes de la seva vida personal i certa autoparòdia sobre la decadència d’un galant a la quarantena. Per tant, més enllà de l’encert del seu al·legat i del seu valor revelador, el format hagués requerit una mica més d’enginy per evitar aquesta flaire de conferència o de míting que transmet en alguns passatges. Per la resta, és prou interessant i divertit per agradar a una gran majoria d’espectadors.

No hi ha res més perillós que acorralar algú, perquè algú sense sortida és algú sense res a perdre. I una mica això li deuria passar a Alberto San Juan per embrancar-se a fer Autorretrato de un joven capitalista español, un espectacle en el qual la història d'Espanya i la biografia de l'actor s'uneixen indissolublement en un tot inclassificable però carregat de veritat, humor i un gran control de l'escenari.

Alberto San Juan retrata Espanya de la forma menys amable i fa un repàs de la transició per demostrar que el sistema en què vivim avui dia està podrit de soca-rel. I ho fa d'una forma amena, senzilla i molt menys pamfletària del que es podria esperar. Al contrari, Alberto San Juan intenta presentar fets i provocar el pensament. I això és molt d'agrair.

Autorretrato de un joven capitalista español és un espectacle original i arriscat i ens descobreix (almenys a mi m'ho va descobrir) un actor de primera.

Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre

Pensava que a fora d’aquí no hi havia vida, que pot ser érem éssers d’un altre planeta…,dons si !!!, no tot està perdut, encara hi ha gent que veu i diu les coses tal com són, sense por, sense embuts, d’una manera clara i concisa, amb humor i sarcasme. Clar i en castellà.

“Autorretrato de un joven capitalista español” és un monòleg escrit, dirigit i interpretat per Alberto San Juan, que fa un repàs de la historia d’Espanya des de l’any del seu naixement , 1968, fins avui. No ha deixat “títere con cabeza”, ha parlat dels bancs i els banquers, dels polítics i de l’Estat, dels empresaris i de les grans empreses, dels dictadors i dels dictats, dels militars , del diaris, de la cúpula i les grans esferes…

“Ahí dejo eso…”

Possiblement agradi o no el que Alberto San Juan ens diu, però el que si és cert , es que és un imprescindible que no us heu de perdre. Teniu de temps fins diumenge, no badeu !!!

Jo em quedo amb la seva última frase: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot” (Vicent Andrés Estellés)

“Ahí dejo eso…”

Això és el que traspua la peça escrita, dirigida i interpretada per Alberto San Juan, i sort dels tocs d'humor que ens deixen respirar, perquè la crítica és ferotge, i és que el xicot està molt emprenyat, i amb raó perquè les coses no han anat com s'esperava que anessin. Amb una escenografia sòbria, quasi res, i el joc de llums, ens ha regalat amb més de dues hores de monòleg —és un monòleg?— quan havia de durar una hora 25 minuts fent un repàs, desordenat, de la història d'Espanya des que ell va néixer, fins que se li van inflar les boles. Gran nit de teatre, monòleg, conferència interpretada... chi lo sà.

Llegir més.