Neus Riba

MURS ha inaugurat el Grec amb unes expectatives prèvies altíssimes: el primer smartshow de la història, presentat com una barreja entre obra de teatre i joc de rol, on les nostres accions, majoritàriament fetes a través de l’smartphone, canviaven el transcurs de la història que ens narren. Formar part de l’obra és viure un experiment, pioner, i aquesta és una sensació present durant el transcurs de la funció. Tot i estar constantment a l’espera de que alguna cosa passi, és molt probable que les actuacions dels furers (alguns de paisà) t’acabin fent un ensurt: no són actors que es quedin a l’escenari, i la força i l’ímpetu que els caracteritza fa que en determinats moments els mòbils (els grans protagonistes) […]

Aquí va a passar algo està situada en un parc: un parc mig abandonat, on dos personatges, mig abandonats també, es relacionen i juguen a reconstruir la seva memòria perduda. Juguen amb la seva identitat i, en el procés, juguen també a fer-nos preguntes als espectadors, que acabem qüestionant-nos qui som i, encara més important, què ens fa ser qui som. Aquest component de reflexió filosòfica, existencialista, es barreja amb un ventall d’emocions que van des de la melancolia de la tardor, present a l’escenari tant en la decadència dels seus personatge com en l’olor de les fulles seques escampades pel terra, fins a la felicitat, aquella alegria histèrica dels bojos amb la que aconsegueixen que empatitzem i que, al final, […]

Algunes històries tenen certs matissos que, només explicades amb intimitat, es poden sentir: somriures que són somriures per compromís, llagrimes callades, entapissats de vellut i pintallavis a les dents d’una boca pintada. Detalls, tonalitats i riquesa que només el teatre i uns actors com els de Boquitas pintadas aconsegueixen transmetre i fer-nos empatitzar. La voldreu veure de ben a prop, doncs té aquesta complexitat disfressada de senzillesa, aquesta  màscara d’història simple i quotidiana que és, en realitat, l’acumulació d’emocions i passions (callades o no) molt complexa que és la vida. Una estètica retro de serial dels anys 50, amb picades d’ullet en forma de números musicals, però amb un text molt teatral, amb la poesia propia de les cançons (en aquest cas amb imatges i metafores de bolero i tango), i uns diàlegs […]

El text mordaç de Cervantes sobre l’estupidesa humana que es fa evident quan dos gossos aprenen a parlar ha quedat fluix en aquesta adaptació de l’obra, que no ha sabut adaptar-se al nostre temps i perd força amb un humor fàcil, buit. L’intenció és mostrar els humans com els autèntics animals, però fora de les màscares (que salven els que fan d’humans), falta solidesa en el total, i la caricaturització que se’n fa ens queda llunyana. L’escenografia, l’il·luminació i, sobretot, les interpretacions de Fontseré i Saenz, que han fet un gran treball amb la gestualitat animal, són els grans encerts del muntatge.

El pes del plom és d’aquesta espècie en perill d’extinció que es diu art compromès. Ni només informació, ni pur entreteniment: alguna cosa enmig, una lluita constant i un equilibri difícil, però possible. La problemàtica de la indústria de les armes és coneguda, però forma part dels temes de violència nord-sud (d’aquests tipus de violència no física dels que no parlem) contra els quals estem vacunats: sempre hi són i, per tant, no són notícia. És complicat tractar-los sense caure en tòpics i victimismes, però La Virgueria ens demostra que complicat no significa impossible: cal una trama ben rodona, un text esculpit amb cura i uns moviments igual de treballats, i uns actors conscienciats i valents. Les seves interpretacions són […]