Fritz Zepunt

Una nau a Palo Alto és ideal per l’ambient fred (no és una metàfora) que Woyzeck necessita. El públic a les bandes, en dues fileres de cadires i un espai infinit per tal que els artistes deambulin sense entrebancs. Al bell mig de la nau una nevera de bar envoltada de cerveses: servituds del mecenatge. S’ha acabat l’escenografia. Que comenci el miracle! Un dels Woyzecks més rodons que s’hagin pogut veure a Barcelona en els últims anys. Ni una paraula de més. Ni un gest debades. Uns professionals com una casa! Des del director fins al tècnic de so (que, per cert, es una criatura de poca edat). Vull ressaltar a Carles Gilabert en el paper de Woyzeck: Senzillament cabal.

El fet que Llibert es presenti com la escenificació de un cas real i personal d’alguns dels protagonistes, aparta l’atenció del propi fet teatral. I es una llàstima, perquè Llibert proposa una de les millors dramatúrgies que es poden veure avui a la cartellera de Barcelona, a la que s’hi afegeix una posada en escena i una interpretació excel·lents. Gemma Brió, Tàtels Perez i Mürfila t’atrapen des de la primera escena i fan que et posis en la pell dels persontges i et preguntis: I si em passés a mi, que faria? Nomes els aplaudiments finals d’un públic posat dempeus et desperta momentàniament de l’encanteri. Tens tot el camí a casa per trobar-hi una resposta.

Tot i que la interpretació és millorable, eGo funciona i fa passar una bona estona. La història sembla complicada, però no ho és tant. És la història de la humanitat. L’ésser humà pateix quan ha de prendre decisions i sempre ha buscat alguna cosa que li marqui la pauta i que es faci responsable dels seus actes: un llibre sagrat, l’obediència a un superior, la llei. Marc Angelet adapta aquest fet històric a les noves tecnologies i enfronta els personatges als nous problemes que del canvi de suport se’n deriven. Una posada en escena intel·ligent i divertida serveix per arrodonir les irregularitats que pugui tenir el text. Una tragicomèdia que s’ha de veure i que estic segur millorarà amb el […]

Qui diu que no es pot fer teatre de qualitat i a mes a mes divertit? De veritat creu la Cristina Clemente que si no se’ns lliga en curt no som capaços de tirar endavant?  O es que només vol posar-nos davant de les nostres contradiccions? No tot han de ser preguntes. Hi ha certeses.  Vuitanta minuts de bon teatre. Intel·ligent. Ben interpretat i dirigit. Vagi a la Beckett si el que vol es passar l’estona i prou.  Vagi a la Beckett si busca alguna cosa mes i vol qüestionar-se sobre les misèries humanes.  En qualsevol cas, vagi a la Beckett. Si no ho fa, se’n penedirà.

Si els dic que només per la interpretació de Pilar Martínez valdria la pena anar a veure JAR, no diria cap animalada. Seria injust amb Manuel Veiga,( autor i actor) que fa un gran paper. Seria injust amb Mercè Cervera, directora del espectacle i per tant de la direcció d’actors.  Seria injust amb tot l’equip que fa possible aquest homenatge a Carmen Amaya.  Però no me’n puc estar de dir-ho.  Vagin al Teatre de l’Akadèmia i entendran el que vull dir. Aplaudiran a tota la companyia, però  la Maria (Pilar Martinez) els acompanyarà a casa. Si no se’ls hi queda a dormir rai.