Eirene Ramos

El nou text de Bàrbara Mestanza ens enfronta, com a espectadores, a la realitat complexa que hi ha darrere d’una història d’abús: les seves contradiccions, el relat públic que es construeix, les opinions i, sobretot, les conseqüències que genera en totes les persones implicades, no només en les víctimes. I ho fa a través d’una peça que navega aquesta complexitat amb un ritme vertiginós, on també hi té cabuda l’humor. Una obra valenta que s’atreveix a mirar el conflicte des de múltiples punts de vista, sense jerarquitzar de manera senzilla qui té la raó o qui ocupa el lloc moralment més còmode. Aquesta decisió és arriscada i profundament interessant, però també exigeix molt al públic. La història avança per capes, […]

Que un títol tan mític com El Fantasma de la Ópera es pugui veure a Barcelona és un luxe. Un musical que manté intacta la majestuositat de la seva partitura: cada nota continua envoltant i emocionant, tot i que la història en si, vista avui, resulti en molts aspectes monstruosa. Per això, el que realment deslumbra per a mi és la part purament teatral i musical. Ana Sanmartín brilla com a Christine amb una veu cristal·lina i una sensibilitat preciosa; Daniel Diges, en el paper del Fantasma, transmet vulnerabilitat i força a parts iguals; i Guido Balzaretti, com a Raoul, completa un trio protagonista impecable tant vocalment com interpretativament. L’escenografia, més reduïda que la gran producció de Broadway, es veu […]

Venga, ¿en serio? Ósea… D’on ha sortit en Rafa Maza i per què no ho havia descobert abans? La pava soc jo, per descomptat! Després de veure a aquest actor fer un sketch als Premios Talía de l’Academia de las Artes Escénicas em vaig dir “cal veure alguna cosa de més de 60 minuts d’aquest artista”, així que aquí que ens vam anar a les 22:30h de la nit d’un dissabte, sense ser jo ànima nocturna, a veure què ens oferia el pijo més entranyable dels escenaris amb el seu nou espectacle. I quin subidón! Un no parar de riure de ni més ni menys que hora i mitja en el qual Rafa Maza a través no sols del seu […]

Si alguna cosa m’impressiona, encara que sigui una cosa òbvia, és la universalitat i el poc que l’afecta el temps als textos de grans autors en alguns aspectes, potser perquè la complexitat de l’ésser humà és i continuarà sent sempre igual en tota la nostra existència, i és una cosa que cap IA podrà aconseguir mai, per molt intel·ligent que puguin arribar a ser. L’adaptació i dramatúrgia d’aquesta Anna Karenina de Carme Portaceli i Anna Maria Ricart em sembla una delícia. Un text tan complex, amb tantes capes, matisos i amb tantes intrahistòries portat al teatre amb dinamisme i soltesa és una proesa. Agafant com a fil conductor l’amor en totes les seves facetes, la proposta ens porta per les […]

Andrea Jiménez ens porta un text propi en el qual s’entrellacen les seves vivències personals, Shakespeare i unes reflexions compartides per moltes filles d’unes quantes generacions pròximes a la seva. I ho fa amb una peça que alhora et fa plorar, riure i et treu les urpes. Et porta a llocs comuns de moltes filles per a fer una catarsi col·lectiva cagant-se en Shakespeare, en Lear i en el pare de totes, però alhora per a buscar alguns perquès, per a indagar en el perdó i per a entendre el dolor. En to divertit al mateix temps que profund, veiem desfilar escenes del Rei Lear i de la pròpia vida d’Andrea de manera paral·lela, entrellaçant-se com si de la mateixa […]