Xavi Pijoan

Una pantalla translúcida en primer terme deixa entreveure un guitarrista, una “cantaora”, un “bailaor”, un percussionista i un actor-rapsoda. S’hi projecta un camí pel qual hi avança una càmera subjectiva. Durant la representació es combinaran les projeccions dels testimonis d’experts lorquians que viatgen en tren i les interpretacions en directe, musicals i no, de l’obra menys coneguda del poeta granadí. Federico García declara les seves intencions ja des del títol, que prescindeix del cognom que l’identifica com a poeta i com a icona cultural, i escull el nom i el primer cognom per dur a terme un trajecte, un recorregut per la vida d’un home. Pep Tosar s’endinsa en el teatre documental per indagar sense un rumb fix, com ho […]

No és la primera vegada que La Ignífuga escull la narrativa com a matèria primera per al seu teatre. A 2016 van presentar també al Tantarantana i formant part, com en el cas de El jugador, d’El Cicló (cicle de companyies independents de Barcelona), Kohlhaas de Heinrich Von Kleist. En ambdós casos proposa una posada en escena amb elements aliens a les formes més tradicionals del teatre, en aquest cas, una guitarra elèctrica, cançons de Led Zeppelin, micròfons (a la Rigola), una pantalla… Albert Pijuan és el responsable de la dramatúrgia i, per tant, corresponsable, com a mínim, en la decisió d’haver col·locat en primer pla la vessant socioeconòmica de l’obra de Dostoievski. Pijuan i Pau Masaló (director) s’enduen l’anècdota […]

Ah! (Judit) s’emparenta ella mateixa amb Brossa i la seva tradició, i és clar, aquest fet genera unes expectatives determinades en l’espectador: d’una poètica determinada, de referències al teatre de fira brossià, a un teatre al marge, que fuig de les convencions del teatre literari… Certament, El Martell renuncia al naturalisme i proposa un text rapsòdic (Laia Alsina n’és l’autora), gairebé amb forma de salmòdia, sense personatges, els actors no tenen profunditat psicològica i no existeix un conflicte dramàtic que hagi de resoldre’s. Alsina se serveix del mim, la dansa, el gest… per crear situacions sorprenents que posin en evidència l’engany del oc teatral. La radicalitat formal de la proposta, però, no és coherent amb un missatge expressat de manera […]

Mouawad i Broggi caminen per la corda fluixa a Boscos, la mateixa per la que caminaven Max Ophuls o Stefan Zweig i que t’obliga a fer equilibris per no caure de quatre grapes en la carrincloneria o la inversemblança. I és cert que, en algun moment de la primera part, es frega perillosament el culebrot, però és un risc que més tard sabrem que cal córrer per tal que la història adquireixi la profunditat a què aspira. La Loup (Clara de Ramon) és una adolescent canadenca que mig a contracor inicia una recerca enrere en el temps acompanyada d’un paleontòleg per tal d’esbrinar quins són els seus orígens i potser desentranyar allò que gravita sobre les dones de la seva […]

Cita sovint Joan Ollé un mestre seu que li deia que en teatre 1 + 1 + 1 + 1 = 1, i la referencio en aquest cas perquè “L’ànec salvatge” que ha produït el Teatre Lliure i que encara (per poc temps) pot veure’s a la seva seu de Montjuïc, n’és un exemple molt il·lustratiu, tots els elements se signifiquen els uns als altres, tot té sentit en conjunt, tot suma amb un objectiu comú, el muntatge, la representació. Gregers Werle és un jove de bona família que s’obstina a fer complir els “imperatius de l’allò ideal” que -des del seu punt de vista- no són altra cosa que fer prevaldre la veritat per sobre de tot (i caigui […]