Miquel Gascon Baz

La posada en escena de “NÀUFRAGS” és si mes no, força espectacular i compta amb forces mitjans per què així sigui;una escenografia que es basa en una mena d’embarcació mig destrossada per la fúria del mar al ben mig de l’enorme escenari de la sala MAC; al seu voltant un mar amenaçant amb onades de plàstic negre, mogudes per uns canons d’aire que a vegades destorbant amb el seu soroll i ens fa mal bé l’audició de la música que s’interpreta en directe des de dos pianos situats a banda i banda de l’embarcació.Aquest aspecte que al principi impacta als espectadors, ben aviat es torna massa repetitiu per la manca d’una història sòlida i ben construïda; visualment és agradable, però […]

Un text escrit el 1949 pel gran dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt, però que un cop vist sobre l’escenari per la companyia Els McGregor Teatre, ens ha decebut força…. i suposem que la raó bàsicament és per la pàtina de farsa excessiva i poc creïble que la directora Marta Domingo, li ha volgut imprimir. Cal valorar com es mereix el fet de construir una proposta teatral i encara mes en el temps que corren, que compti ni més ni menys que amb 10 actors sobre l’escenari, que interpreten 15 personatges. Una companyia constituïda per gent molt jove i il·lusionada amb el seu treball i això últim es nota des del minut zero. Malgrat això, les actuacions ens han resultat força desiguals. […]

Val a dir que la direcció de Natalia Menéndez, és com a mínim agosarada, per la seva posada en escena que juga amb la farsa del teatre de text, amb d’altres facetes de les arts escèniques com poden ser el circ, la mímica, la música i la dansa; segurament la vistosa posada en escena és el millor d’aquesta proposta teatral; no penso el mateix però, respecte a la direcció de les interpretacions. Una representació que pot arribar a ser divertida per un determinat públic que recerca passar una bona estona; a nosaltres no ens va acabar de fer el pes, potser per la seva comicitat massa exagerada i un text que en pocs moments ens va interessar. La meva crónica […]

No ens podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors com l’Emma Vilarasau, la Mercè Sampietro i en Lluís Soler, entre d’altres. Independentment de si el text en vers t’acaba d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació de la que és per mi l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau. De tots els actors és a la que se li nota més que està “recitant” un text en vers i li falta la naturalitat, que per exemple demostra la seva companya d’escena Mercè Sampietro. Tot plegat, una decepció, d’una producció de la qual segurament esperava massa. Podeu llegir aquí la crònica completa.

Ha estat un espectacle de tan sols una hora de duració, en el que ella ha parlat (i no ballat) gairebé la meitat d’aquest temps, en el que pretenia ser un viatge (amb avió i hoste masculí), a través dels últims 20 anys de la seva carrera com a ballarina i coreògrafa, amb petites danses protagonitzades per ella en exclusivitat. Mentiria si digués que és un espectacle fallit; no ens ha desagradat pas i inclús alguna de les seves propostes ens ha agradat, però en general no sabem trobar-li el que; no ens ha atrapat, com si ho fan altres espectacles de dansa i tampoc ens ha arribat a emocionar; continuem creient que en la seva dansa és barreja un […]