Josep Maria Ribaudí i Martí

Penso que Ollé ha patinat amb aquesta Doña Rosita, doncs García Lorca és un autor molt especial que beu de dos dels grans: Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez i tot i que les seves obres tenen moments alegres, amb coplas i poemes, tenen una intensitat que aflora de les entranyes i els atavismes més profunds, i en el cas que ens ocupa, els dos primers actes els ha frivolitzat. Fins al tercer, quan les coses ja estan resoltes (mal resoltes) la peça no agafa el to. el gruix que es mereix, la intensitat lorquiana. De l’elenc, pel meu gust només han destacat tres actrius: Arànega, Elias i Navas i del trio Mercè Arànega els ha robat la funció, però […]

Em sap greu però no he entès res d’aquest Seuls del meu admirat Wajdi Mouawadi. Admeto que és un muntatge impactant, però sóc incapaç d’explicar-vos el que he vist, o sigui que callo, que és el que s’ha de fer quan no se sap que dir. Bé, una cosa sí que diré: nota alta per l’equip de programació del Lliure per arriscar i portar espectacles d’aquesta naturalesa. Bravo! P.S. Com que aquesta valoració no es pot editar sense qualificar-la li poso la màxima per respecte dels companys amb els que he parlat, l’han entès i m’han dit que l’han trobat extraordinària.

Possiblement us preguntareu com és que poso la màxima qualificació a una obra sota les paraules quin error! Molt senzill: l’obra és boníssima, extraordinària, però s’ha comès un error en l’escenografia que impedeix veure l’escenari sencer a molt ocupants de la grada central. Dit això anem a l’obra. Brian Friel situa l’acció en un poble d’Irlanda a l’any 1.833, quan el govern anglès va enviar tropes a topografiar el país i traduir els topònims gaèlics al anglès. Un tinent s’enamora del país i d’una noia mig compromesa amb el fill del mestre. Amb aquesta base el dramaturg ens parla de moltes més coses, de com s’enfronten els membres d’una comunitat als grans canvis, a la colonització; de la precarietat en […]

Aquesta obra ha caminat molt. Va començar a la Muntaner, després a La Villarroel, al Goya… i ara la fan al Almeria. És un musical monologat, tot i que amb interacció amb els tres músics, molt bons. El llibret de Guillem Clua és molt fluixet, mancat de coherència, en canvi la partitura de Xavier Mestres és remarcable. El mateix Mestres és l’actor i cantant que ens explica aquest thriller en que hi ha prop de 150 morts (déu n’hi dó). Com a compositor i cantant ho fa molt bé, com a actor fluixeja i com a ballarí… Aquesta crítica la vaig penjar el març del 2011, amb la quan cosa és possible que hagi evolucionat. Llegir més.

El millor Pinter a l’Espai Lliure dirigit per Xicu Masó i interpretat per Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez. Amb una escenografia marca de la casa (Paco Azorín) aquest conflicte entre la dignitat i la misèria us farà somriure i fins i tot riure… fins que a l’últim terç de l’obra us fotrà una garrotada de humitejar-vos els ulls, i després plaf!, tornem a la comèdia i retornem al començament. Excel·lent tot, vestuari, il·luminació. Redéu, teatre en estat pur i a més a la millor sala de Barcelona. No us la perdeu i anoteu-vos que el 16 de març és l’últim dia que la fan, o sigui que brillo! Llegir més.