Josep Maria Ribaudí i Martí

La primera immensa, la que es correspon a la primera dama (Rosa Renom) i la segona una mica fluixa, la que es correspon al president (Francesc Orella). Bernhard tira amb bala, com és el seu costum, en contra dels que s’han enquistat al poder, el seu pànic a l’anarquisme, la seva baixesa moral, l’autoritarisme i la deriva feixista. L’obra porta quasi quaranta anys a l’esquena i podria haver estat escrita la setmana passada. En cartell fins el 28 de desembre. Llegiu-ne més.

Costa d’explicar perquè una obra que no m’interessava massa em va mantenir agafat pels c…… Penso que va ser per la potència de la interpretació. Georgina de Yebra, sota la direcció de Raissa Brighi va estar brillant i molt convincent en aquest monòleg de Fabrice Melquiot, el soliloqui estrany d’una noia que vol escriure i actuar en una societat en que les dones estan vetades pel teatre. Es guanya la vida com pot, ensenyant els pits per tres penics, però acabarà malament… Llegiu-ne més.

Pitarra no és Ingmar Bergman. sabem que és esbojarrat, però això no vol dir que s’hagi d’obrir la mà, car, s’ha de controlar molt bé perquè no esdevingui una mamarratxada, i això és el que ha fet Jordi Prat i Coll tan en la posada en escena com en la direcció d’actors. Escrita al 1865, és una paròdia del que passava en realitat entre els partidaris del teatre Principal (antic de la Santa Creu) i els del Liceu. Qui no te feina el gat pentina, deia la meva àvia i tenia molta raó. Pitarra es mofa dels uns i els altres. Llegiu-ne més.

I això el fa lent i que perdi manxa a mida que avança. El text al principi està ben estructurat i t’atrau, però a la que va avançant es dispersa i comença a perdre interès. La direcció, de la mateixa autora, Marcela Terra ha portat a una bona actuació de Padi Padilla, però no s’ha pogut treure més suc d’allà on només hi havia el que hi havia. Llegiu-ne més.

És el que em va passar a mi perquè jo al Almazen veient Brujas no hi havia d’estar, però per un equívoc hi vaig fer cap. Jo en humor tiro cap a Monty Python, prefereixo la subtilesa a la sal gruixuda i Brujas és un espectacle d’aquest últim estil, força barroer i molt cridaner. Explicat això vull deixar constància que el públic que abarrotava la sala (i uns quants es van quedar sense entrada) s’ho va passar de conya a jutjar per les riallades i els aplaudiments. Me n’alegro, doncs al final és gent que va al teatre, i que no sigui la meva opció, al final és el meu problema.