Josep Maria Ribaudí i Martí

I això és especialment greu perquè el tema és punyent: una noia d’uns vint anys busca un company per suïcidar-se junts… i el troba. Viatjaran fins un fiord del nord de Noruega on hi ha un penyasegat de 600 metres des d’on pensen saltar. Jo tinc néts d’aquesta edat i no m’he esgarrifat ni un moment. O l’obra és fluixa, o el director no ha sabut transmetre el dramatisme necessari. La posada en escena tampoc hi ha ajudat gens. Llegiu-ne més.

Cosa natural perquè la Majo Cordonet és una actriu i directora argentina que amb aquesta obra s’ha estrenat com a dramaturga. Enhorabona! Com a opera prima l’ha encertada; comèdia o drama? les dues coses perquè retrata la vida de una gent normal i la convivència és dramàtica, però per sort arrenca somriures i també riures. Bona direcció que ha portat a tots els actors a estar en el seu paper. Brillen Majo Cordonet i Ailin Migliora perquè tenen els dos bombons del repartiment: la germana curteta i la cabroneta. Llegiu-ne més.

O sigui que no us la podeu perdre, perquè aquesta ‘opera prima‘ de la companyia Espai en Construcció és d’un equilibri digne d’uns professionals amb molta més experiència, i ells són molt joves. Estem al 1940 i el Joan encara no ha tornat i la guerra es va acabar el 39. La Maria té l’afany que encara sigui viu i decideix anar-lo a buscar. L’acompanyen dues amigues. Esperança sense esperança?… Obra de poques paraules, però tot queda molt ben dit amb l’expressió corporal. Magnífica direcció de Roger Ribó a la vegada autor, junt amb les actrius. Una perla que encara es pot veure fins el dia 23. Llegiu-ne més.

Potser a l’argentina, però molt bé. Un dels millors càstings que he vist en la meva vida; cada personatge clavat tant anímica com físicament. Direcció impecable de Daniel Veronese. La conversa nocturna entre mare i filla en la que s’enrunen els murs de contenció que havien aguantat tants anys és de llibre. Bergman és un mestre i quan parla del que va conèixer de jove (existència de Déu, l’ésser humà amb les seves lluites internes, la mort…) a causa de la seva rígida educació luterana, dóna classe magistral. Només us queda fins diumenge per veure-la, naturalment després d’anar a votar. Llegiu-ne més.

Potser no ens feia cap falta tornar a visitar Flor de Nit. El pas del temps és molt ‘son of bitch‘ i el que fa més de vint anys ens va semblar bo —tot s’ha de dir, també per falta de perspectiva i on comparar— ara, amb un bagatge i una experiència en musicals molt superior ho veiem amb ulls més crítics. La meva opinió és que la història està rovellada, la música aguanta força bé, les interpretacions justetes, justetes i només dono nota alta als músics, en especial al pianista i arranjador Xavier Torras, un crack, una força de la naturalesa. Llegiu-ne més.