Josep Maria Ribaudí i Martí

… podría opinar, però al ser en alemany —idioma en el que només sé contar fins a tres i dir gràcies— i no poder llegir el sobretitulat, que no ha funcionat, doncs això, ni punyetera idea. Havien d’haver comprovat abans de començar que la “tècnica” rutllava, o aturar i arreglar-ho. Tot i així he aguantat estoicament fins al final. No m’he aixecat i marxat per respecte a la resta d’espectadors. Aquesta baixa valoració és per culpa del que acabo d’explicar.

Perquè aquest efecte encara no ho és massa de perfecte. És la segona obra que s’ha fet a la Beckett dins el minicicle Teatre Jove. L’autora, Carla Torres, també ho és molt de jove i per això penso que te temps de sobres per perfeccionar-la. Tot i no ser massa rodona, l’obra te el valor de l’atreviment de posar-se a escriure i despullar-se en front del públic (metafòricament) i davant d’això em trec el barret, o sigui que endavant!

Per a mi Genet sempre ha sigut un autor difícil. No m’agrada ni el seu estil ni del que parla ni com ho fa; i no és que em desagradi pel seu passat turbulent de xoriço i prostitut, és que no m’acabo de creure el que explica; em faig càrrec que ell va tenir una infància impossible i jo feliç i potser per això no l’entenc. He anat a veure Les Criades per veure si la Genoveva Pellicer (adaptadora i directora) em feia canviar d’opinió, i no. Amb això no vull dir que ho hagin fet malament, però em declaro incapaç d’anar més enllà i per això puntuo l’obra al punt mig. M’ha semblat el més honrat.

Per assolir la trempera necessària que aconseguiria emportar-te dins l’obra i involucrar-te amb el que està passant. Són dues parelles d’amics i una es trenca. Perquè? Com és possible? Que està passant? Ara els dubtes comencen fins i tot en la parella estable. Merda! Tot està molt bé, però l’obra no acaba de convèncer i això és fatal. Sense luxes, la posada en escena és correcte, els actors ho fan bé, el plantejament sense respectar la cronologia és interessant…Potser hauran de polir alguna cosa perquè sigui més convincent i emportar-se l’espectador al seu camp. Era nit d’estrena; els queden dies… Llegiu-ne més.

O així ho he vist jo. Aquesta vegada Purtí s’ha allunyat del rigor de Operetta i ha optat per un espectacle per a tots els públics (i no parlo de “moralitat”, de veure un pit o una cuixa, al estil dels anys cinquanta). Em refereixo a públic de familia completa amb avis i nets, i de picar de mans quan toquen algunes cançons. De músics que baixen de l’escenari per recollir espectadors i fer-los pujar i simular que toquen. Estic segur que hi ha gent que això els hi encanta. Doncs al Condal hi trobaran l’espectacle adequat i s’ha de dir tot: ben fet. Llegiu-ne més.