Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, amb aixetes, perquè no? Perquè Miquel Gallardo i Miquel Nevado són actors, però també manipuladors d’objectes i utilitzen les aixetes com a titelles. Aixetes de diversa qualitat segons el paper que representen: individuals, termostàtiques, de monocomandament… Per exemple Harpagon, l’avar, és d’un model antic, individual i de llautó i com que és una aixeta no acumula diners sinó aigua!, però malgrat aquests petits detalls l’obra tira endavant amb tota normalitat, apareixent-hi els diversos personatges: Cleant, Elisa, Valeri… però aixetats. Sota la direcció d’Olivier Benoit i el mateix Gallardo, aquesta gent que conformen la companyia Pelmànec fan d’aquesta obra una creació que val la pena de veure, ni que sigui per assaborir maneres diferents de teatre clàssic. Llegiu-ne més.

Sí, de conya marinera perquè ens hem divertit de veritat amb aquests Pastorets de segle XXI, moderns sí, però on no hi falta de res: Josep i María, nen Jesús (o Jesusa?), estel, naixement, pastors… barrejats amb immigrants palestins filòsofs, xoriços italianitzats, putes i algun que altre carallot. Una obra coral en que set actors en estat de gràcia magistralment dirigits per Julio Manrique i Xavi Ricart han posat en solfa l’obra divertida, fregoliana i desmarxada que ha escrit Cristina Genebat. No hi han faltat ni el bou ni la mula… de fet eren uns porcs senglars d’aquests que espanten als veïns del peu del Tibidabo. Una avantatge sobre el clàssic de Folch i Torres és que no duren com […]

Perquè Lluís Soler ens ha donat una classe magistral d’interpretació i de coneixement de l’obra de Dante, l’home que va dedicar pràcticament la seva vida a escriure La Divina Comèdia (i a donar cos a la llengua italiana). Amb una posada en escena sòbria s’ha mogut entre el faristol des d’on recitava, a la taula on assegut ens donava explicacions del autor, la seva obra i com va enfocar la traducció Josep M. de Sagarra; dels hendecasíl·labs i els tercets… Tan de bo quan de petit anava a escola els mestres m’haguessin explicat les coses d’aquesta manera i amb aquest entusiasme; potser haurien fet de mi un home de profit. Llegiu-ne més.

N’estic segur. Si Pere Calders hagués vist la interpretació que fa l’Imma Colomer d’uns quants dels seus contes estaria més que satisfet perquè tan com a directora com a intèrpret ha sabut agafar el to i els ha portat a l’excel·lència de manera respectuosa i mesurada, però amb imaginació i aquell esperit lúdic i sorneguer que caracteritzava l’autor català. Amb l’acompanyament discret però eficaç de la acordionista Dioni Chico, la funció ha quedat rodona. Quina riquesa de llenguatge concentrat en tan poques paraules i quanta habilitat per fer-nos-les arribar al públic que no pot parar de somriure i riure davant tanta finezza. Aneu-hi, de veritat, aneu-hi. Llegiu-ne més.

O sigui una obra rodona, una filigrana on tot va encaixant com si l’autora hagués fet puntes de coixí, perquè no és fàcil posar en un lloc tan petit a dues parelles que viuen en el mateix espai, però en temps diferents, una comèdia que camina cap a un final tràgic, gent normal a les que se’ls ha donat una càrrega important de tendresa, sense cursileries, però tampoc s’han oblidat els tocs amb un punt sexy important. Que més hi falta? que l’aneu a veure si us espavileu per les entrades que es venen com a xurros. Veureu una posada en escena curiosa amb unes interaccions dels que “hi són” i els que “no hi són” espectaculars, coreogràfiques. Va! Llegiu-ne […]