Josep Maria Ribaudí i Martí

Aquest és un dels gags (molt bo) que aquest xicot nascut en un poble de Murcia explica per explotar dos trets que ell destaca de la seva persona: nascut en un poblet del sud i homosexual, maricón, com diu ell. Sense embuts i fotent la directa, perquè el gènere s’ho mereix. Jo no sóc de monòlegs de riure, fins ara no m’he assabentat del que era una Stand Up Comedy, i per això em costa de valorar aquesta feina, Avui he rigut molt, però sóc incapaç de dir res més, i per això la valoro just en la meitat del aplaudiments. Quan d’una cosa no hi entens, val més no pontificar. Crítica completa » http://bit.ly/2ptc94l

Així li deia Bertolt Brecht a Karl Valentin, l’autor de les peces breus que avui he vist a la sala Frégoli de La Seca. Una dotzena d’elles escollides pels de Taganrog Teatre i dirigides per Lluïsa Mallol. Teatre de l’absurd en la seva més àmplia qualificació. Pel meu gust és d’aquells espectacles que queden una mica encotillats en un teatre, doncs demanen la proximitat i interacció dels locals nocturns tipus cabaret, però no ha estat un problema, la funció ha passat en una bufada i el públic ha sortit molt content. Crítica completa » http://bit.ly/2mbElaF

Pel meu gust manca de finezza; l’he trobat cridanera i una mica barroera. El vestuari actual tampoc m’ha acabat d’ajudar, doncs el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia… i això dit dins d’una americana m’ha grinyolat. Potser tenia massa espectatives, de vegades passa. Llàstima perquè és una obra magnífica i jo Goldoni el tinc situat molt amunt. Apart d’això els penne rigate que han servit com a sopar al descans, estaven la mar de bons i calents, cosa d’agrair. Crítica completa » http://bit.ly/2jh2mgr

Que a una gran part dels espectadors ens han destrossat l’obra amb els seus crits, riallades escandaloses i “yuhuus”. Als de Origen Produccions amb amics així no els calen enemics. La producció potser ha pecat d’un excés d’ambició perquè l’obra és complicada, amb moltes trames, però penso que se n’han sortit prou bé. En condicions civilitzades potser els hauria posat 4 estrelles, però amb aquella patrulla de “hooligans” sóc incapaç de valorar-la bé i la deixo en 3. P.D. Els baladrers eren amics que anaven a donar suport, animar i fer de claca. penso que van aconseguir just el contrari. Crítica completa » http://bit.ly/2k9emjO

“Això, amic meu, tan sols ho sap el vent” deia Dylan. Jo m’ho pregunto perquè al mantenir l’escenografia del Fabià Puigserver, feta en un teatre petit, a la gran del Montjuic m’ha semblat una mica desangelada. En quan a la resta m’ha semblat massa llarga i se m’ha fet pesada. 28 anys són molts anys en teatre i mantenir tota la producció tal com es va fer el 1989 penso que no ha estat un encert. Homar l’ha dirigit, suposo, collat per la manera en que “es va fer” i tot ha estat una mica marcat pel passat. Des de la nostàlgia, perfecte, però des del 2017 penso que ha estat un error. Crítica completa » http://bit.ly/2je8fqx