Josep Maria Ribaudí i Martí

Però jo aquesta bellesa no li vaig saber veure, encara que el programa de ma ho diu ben clar: “Vuit quadres sobre l’experiència de la bellesa”. Tot i així em trec el barret davant l’Alícia Gorina, els Parking Shakespeare i els gestors del Maldà per la seva valentia de posar en marxa projectes agosarats i trencadors. Les vuit escenes recreen vuit quadres del pintor finlandès Vilho Lampi. Un altra inconvenient per a mi és que sóc com una princesa i quan els intèrprets es posen a fer “coses” amb el menjar, de seguida m’agafen fàstics, que hi vols fer.

“Això, amic meu, tan sols ho sap el vent” deia Dylan. Jo m’ho pregunto perquè al mantenir l’escenografia del Fabià Puigserver, feta en un teatre petit, a la gran del Montjuic m’ha semblat una mica desangelada. En quan a la resta m’ha semblat massa llarga i se m’ha fet pesada. 28 anys són molts anys en teatre i mantenir tota la producció tal com es va fer el 1989 penso que no ha estat un encert. Homar l’ha dirigit, suposo, collat per la manera en que “es va fer” i tot ha estat una mica marcat pel passat. Des de la nostàlgia, perfecte, però des del 2017 penso que ha estat un error. Crítica completa » http://bit.ly/2je8fqx

Doncs segons com ha semblat que en volguessin donar lliçons d’història i fins i tot de moral, però al marge del relat històric (l’autor és historiador i no se n’ha pogut estar) el triangle de personatges actuals ha funcionat prou bé. Bona direcció de Pau Roca que continua vorejant el risc de ser actor i director a la vegada; però se’n surt prou bé. Espai escènic i il·luminació bons. Utilització del vídeo irrellevant, per a mi, però tampoc ha fet nosa. L’espai Lliure quasi ple, tot i ser una reposició, doncs l’any passat s’havia estrenat a la Beckett. Crítica completa » http://bit.ly/2ipCVUs

Perquè té tots els elements necessaris: una història d’aventures, personatges de fantasia, vestuari molt vistós, moviment escènic àgil i cançons molt ben pensades per que els nens puguin retenir. Ah, i em deixava una cosa molt important: un ratolí famós, una fada i una bruixa. Que no falti de res. Hora i mitja que passa volant amb un entreacte de quinze minuts, temps suficient per anar a fer un pipí i comprat un pot de crispetes. Jo hi vaig anar amb els meus néts petits i m’ho vaig passar molt bé. Crítica completa » http://bit.ly/2ig9sNk

Raimon Molins ha sabut actualitzar la Nora de Casa de Nines d’Ibsen, un dramaturg que sempre he trobat un pèl antiquat, en una dona actual, perquè desgraciadament encara hi ha molts homes que es pensen que les seves dones són unes nines per jugar-hi. Són aquells que “les tenen com a unes reines”, cagumdena. Amb una posada en escena molt bona, que a base de vídeos en directe han transformat la petita sala en una casa de mides generoses i benestant, una direcció rigorosa i un elenc molt ben conjuntat, m’he trobat amb un Ibsen modern, ves quines coses. No us la perdeu; a més la trilogia només acaba de començar. Crítica completa » http://bit.ly/2hagKpM