Jordi Bosch Argelich

Un viatge dramàtic i desolador, entre naufragis, trencaments i misèries humanes és la via per on s’expressa la penosa situació d’un grup refugiats que, un cop abocats al mar en miserioses pasteres, després de deixar-ho tot, tenen la mal dita fortuna d’arribar a una platja on, de fet, ningú no els vol. Ningú no se’n pot fer el càrrec del sentiment que això provoca en qui ho pateix. De ser-ho tot, de ser feliç, a veure com t’arrabassen tot allò pel que tant has lluitat i has de fugir. Fugir com a gest de lluita, perquè a casa només hi ha mort. I arribar, si s’hi arriba, on tothom et mira malament, on tot és tancat, on no ets ni […]

Quan al talent se li dona ales, aixecar el vol és una tasca senzilla. Una historia real aixeca el vol amb facilitat davant la mirada d’un públic lliurat des d’abans de començar, gràcies al talent dels actors i actrius que formen un gran repartiment i a les ales que en Pau Miró, autor i director, els atorga amb un text brillant, ple de matisos, àgil i real com la història que explica. La direcció no és complexa, i tampoc no aporta un segell distintiu. Potser és l’únic punt que no avança. Quatre personatges gairebé permanentment en escena, contemplant-la quan no hi intervenen per remarcar que la seva presència, com a referent en cada diàleg, es manté viva. Un espai amb […]

La idea del control mental, de la capacitat per dirigir el pensament de les persones, de guiar-lo en benefici propi pren forma de forma explícita en un espectacle que, malgrat plantejar constantment la moralitat del domini a partir de la manipulació, adopta un ritme fresc i trepidant que enganxa. El goig del teatre. El bon joc de l’Enric Cambray i la Marta Bayarri, en el paper del conseller Valentí Muntaner i d’una enigmàtica Marga Coll, respectivament, sota la direcció de Sergi Belbel, i la negra comicitat del text d’en Roc Esquius esdevenen un còctel gairebé perfecte per l’espectador. L’espai, amb la proximitat i el caliu que aporta, ajuda a arrodonir l’experiència. Tal vegada es podria parlar de dos muntatges en […]

Hi ha obres que arriben amb el posat discret d’una conversa domèstica i acaben convertint-se en un judici sense toga, no perquè acusin ningú de manera explícita, sinó perquè et col·loquen davant d’una pregunta que no admet escapismes. Els fills és exactament això. Un text que comença amb gestos petits (netejar, racionar, ordenar, fer veure que la normalitat encara existeix) i que, sense fer soroll, va estrenyent el cercle fins a obligar els personatges a mirar de cara el cost real de les decisions que es prenen en nom del progrés. L’autora, Lucy Kirkwood, té una virtut molt poc habitual: parlar de responsabilitat col·lectiva sense convertir-la en consigna. Ho fa a través d’una situació concreta i versemblant. Després d’un accident […]

Hi ha propostes que no volen explicar un personatge, sinó rescatar-lo del lloc on l’han encotillat. Maria Magdalena s’endinsa en aquest terreny amb una energia clara: tornar a mirar una figura mil·lenària sense el filtre dels tòpics, i fer-ho des del teatre, l’art de posar una veu al centre i preguntar-se qui decideix què recordem. El text és de Michael De Cock, un creador acostumat a treballar amb materials literaris i imaginaris carregats d’història. En els darrers anys ha signat relectures de figures i relats canònics, amb especial interès per personatges femenins que la tradició ha convertit en caricatura o símbol únic. Aquí continua aquesta línia i la porta cap a un terreny molt concret: el d’una dona —la Magdalena— […]