Iván F. Mula

Cal valorar com a positiu el risc que alguns autors decideixen córrer explorant temàtiques originals i experimentant amb noves estructures narratives. Cal assumir, però, que d’aquest risc es pot també sortir malparat. Blau és la peculiar història d’un rescat nocturn en helicòpter d’un naufragi a l’alta mar. Tres personatges (el mariner, el pilot i una operadora que els coordina) són els protagonistes d’aquesta aventura ultramarina escrita per Ferran Joanmiquel que acaba per convertir-se en un particular viatge psicodèlic. Així, l’espectacle parteix d’una situació teatralment atípica però més o menys realista, fins a acabar en un abstracte reguitzell d’idees amb elements de màgia i ciència ficció, atrevits però inconnexes. Visualment, el muntatge està molt cuidat i resulta, fins i tot, hipnòtic. […]

Cada vegada és més habitual trobar musicals originals d’autors catalans als escenaris de Barcelona, la qual cosa és una molt bona notícia per l’estat de salut del nostre teatre. Emmarcat, com és més freqüent, en el gènere de petit format, Mares i filles és un espectacle tendre, minimalista i molt personal nascut de la música composada per Clara Peya. Les seves dues protagonistes, Nina i Mariona Castillo, interpreten, amb una honestedat brutal i un domini aclaparador de la tècnica vocal, diferents episodis d’una intensa relació maternofilial. El muntatge, amb llibret i direcció de David Pintó, aconsegueix captivar amb la seva senzillesa i el dramatisme de moments força universals amb els quals qualsevol persona es pot sentir identificada. No obstant això, […]

Partint d’una proposta força atractiva que barreja música en directe, cançons, teatre de text i coreografies amb una temàtica de mitologia grega, El viatge d’Orfeu és un espectacle amè i amb algunes troballes interessants. L’obra té bastants punts de connexió amb Spoon River, el muntatge anterior de la companyia, on també es jugava, de forma més solemne, amb el testimoni de personatges morts. Escrita per Pablo Ley i dirigida per Josep Galindo, en aquesta ocasió, la durada resulta molt més adient (75 minuts) i l’ambient és més festiu i disbauxat, tot i no renunciar a moments poètics o reflexius. Malauradament, algunes de les històries que s’expliquen no tenen prou profunditat, cauen en certs tòpics o estan massa mecanitzades pel treball […]

Adaptar a un format de monòleg una novel·la tan reconeguda com La plaça del diamant és, al mateix temps, un valor segur (perquè es tracta d’un gran llibre) i un risc, ja que haurà de competir amb el record emocional que cadascú guardi de la seva lectura. En aquest sentit, Joan Ollé ha realitzat una versió molt fidel i respectuosa de l’original, centrant-se en els passatges més rellevants, sense tallar mai el fil narratiu de la protagonista. Malauradament, no ha aconseguit teatralitzar prou el text que resulta bonic però, per moments, massa literari. Tampoc la seva direcció, una mica mandrosa, ha solucionat aquest problema: la posada en escena és completament estàtica, apostant només per obvis subratllats musicals i la força […]

Després de 27 anys de la seva estrena original, sembla que Mar i cel segueix sent el gran musical català i, probablement, ho continuarà sent durant molt de temps, ja que, en termes de grandesa i popularitat, no ha tingut massa competència. Una altra cosa seria parlar dels grans referents de Broadway i el West End (alguns dels quals, també s’han adaptat a casa nostra)… llavors, la comparació ja no resultaria tan favorable. Per exemple, és evident la influència que va tenir Les Miserables en la concepció d’aquest emblemàtic musical de Dagoll Dagom, cosa de la qual, segurament, ningú se’n va adonar aleshores. A finals dels anys vuitanta, no era tan assequible viatjar a Londres o Nova York per veure […]