Iván F. Mula

Entre la gran varietat de textos creats pels dramaturgs actuals d’arreu del món, resulta habitual trobar (idiosincràsia de la postmodernitat) petits experiments basats en el treball d’altres autors que, d’alguna manera, han marcat la nostra forma d’entendre el teatre. A mig camí entre l’homenatge i l’obsessió, Afterplay pren com a punt de partida una trobada fortuïta entre dos personatges de dues obres diferents de Txèkhov: Sònia (Oncle Vània) i Andrei (Les tres germanes). Aquesta confluència, que no es dóna en les obres originals, atorga una segona oportunitat a la vida d’aquests dos perdedors amb una barreja molt peculiar d’humor i tristesa. Així, la proposta de Brian Friel (conegut per les seves adaptacions teatrals de Txèkhov, Ibsen o Turgenev) genera d’entrada […]

El comentari sobre una obra d’estil mini-teatre o micro-teatre es pot abordar de diverses formes: separadament (escena per escena) o bé en conjunt; es pot valorar el contingut de les històries o bé el recorregut com a tal, etcètera. Mgogoro, a diferència d’altres apostes del mateix estil, està plantejada com una experiència completa, de manera que tots els espectadors assistiran a les mateixes peces tot i que, potser, no en el mateix ordre. Com acostuma a passar en aquest tipus de proposta, però, el resultat és força desigual, encara que, afortunadament, els millors textos són els darrers. La paraula “mgogoro” (“crisi” en swahili) és el nexe d’unió dels cinc soliloquis de l’obra: cinc personatges en mig d’un conflicte en part […]

L’art d’explicar contes és una de les tradicions orals més arrelades a la nostra cultura i l’entorn familiar. Actualment, moltes biblioteques, teatres i centres culturals s’estan dedicant a recuperar aquesta disciplina on actrius com Sandra Rossi comparteixen amb els més petits històries que, antigament, acostumaven a transmetre les nostres avies. Sí, pero no exactamente trasllada hàbilment al món dels adults aquesta figura de narradora per relatar un viatge iniciàtic des de la infància fins l’actualitat, de Buenos Aires a Barcelona. Rossi realitza una tasca excel·lent a l’hora de captar l’atenció del públic amb les seves anècdotes, reflexions i records. A més, demostra ser una cronista excepcional del que significa marxar del teu país i adaptar-te’n a un altre. La radiografia […]

Després d’una trajectòria tan llarga com la de Tricicle, seria raonable pensar que el grup podria haver perdut part de l’originalitat o l’empenta que els van convertir en tot un referent de l’humor gestual. Lluny d’això, i tenint en compte que probablement aquest sigui el seu darrer espectacle, resulta lloable comprovar, no solament que estan en plena forma, sinó també que continuen a la recerca de nous formats on encabir la seva idea de comèdia. Bits té una clara intenció d’actualitzar l’embolcall del conjunt de gags habitual fent servir l’excusa del món digital com a eina que ens permet saltar d’un tema a un altre aleatòriament. D’aquesta manera, Tricicle està més a prop que mai de les noves generacions però, […]

El gran pas de la dramatúrgia catalana dels darrers anys ha consistit, més enllà de la qualitat dels seus textos, en ambientar les seves històries a entorns reals (com la ciutat de Barcelona), amb personatges extrets de la quotidianitat i problemàtiques concretes i actuals. Lluny queden aquelles obres on HOME 1 discutia amb HOME 2 en un espai neutre sobre la mort, el destí, el sexe, Déu i l’ésser humà. Influenciada pel teatre de Jordi Galceran, El rei borni és una comèdia negra sobre un policia antiavalots que, per casualitat, es troba sopant a casa seva amb el manifestant a qui, dies abans, va buidar un ull amb una pilota de goma. Aquest nou èxit de la Sala Flyhard (i […]