Iván F. Mula

El gènere epistolar, més comú a la literatura que al teatre, té com a principal interès la sensació de poder assistir a la conversa íntima entre dues persones que expressen els seus sentiments per escrit de forma més o menys clandestina. No obstant, damunt d’escena, aquest format (cada vegada més desfasat) corre el risc de resultar massa feixuc i difícil de dinamitzar. Estimat mentider, escrita per Jerome Kilty l’any 1964, recull la correspondència entre el cèlebre autor George Bernard Shaw i la famosa actriu Beatrice Stella Campbell que va inspirar Pigmalió i de la que el dramaturg irlandès es va enamorar deseperadament. Tot i que la tasca del seu director, Oscar Molina, és exemplar, el text resulta massa monòton, no […]

La idea que l’art neix del dolor i la necessitat humana d’expressar-lo ve de molt lluny en la nostra cultura. Només cal pensar en Kafka, Artaud o Sarah Kane (per posar alguns exemples força contemporanis) per adonar-nos que el patiment pot ser la llavor de veritables obres mestres. En aquesta línia està plantejada Llibert: una meravellosa peça tan trista i bella com la vida mateixa. Poques vegades es té l’oportunitat d’assistir a un espectacle tan valent de cap a peus, tan pur en la seva concepció i tan emocionalment nu. Escrit i dirigit des de les entranyes, Gemma Brió i Norbert Martínez han tingut la generositat i el coratge de compartir la tràgica experiència d’haver de perdre un fill de […]

Disfressat d’obra de teatre, Desacord 3×4 és un concert amb temes essencialment de gènere líric combinats amb boleros, tangos, revista i cançons de musical. El punt de partida de la història reuneix a tres personatges molt dispars i un pianista que es veuen forçats a compartir escenari per culpa de les retallades culturals. Malauradament, la idea no va argumentalment més enllà, ni desenvolupa el conflicte ni desemboca en cap conclusió. El que importa per aquest espectacle són les cançons i, per tant, la trama queda només com una excusa per que els intèrprets combinin els seus estils i cantin duets i trios. No obstant, musicalment és un show molt agradable amb números molt aconseguits. A més, és un plaer sentir […]

La diferència entre un espectacle de cabaret i qualsevol show que contingui música, cançons i altres disciplines artístiques com dansa, acrobàcia o titelles, roman en la seva voluntat de transgressió. Històricament, és el gènere on es van poder veure els primers transvestits sobre un escenari o els acudits polítics i sexuals més incorrectes en èpoques amb menys llibertat d’expressió que l’actual. Representa, doncs, i encara avui dia, un espai on es qüestiona la moral establerta del moment per demostrar que la indecència no existeix més enllà dels prejudicis. Cabaret Victoria pren alguns elements (sobretot formals) del cabaret però el seu propòsit és molt més innocent: entretenir al públic; fer que s’oblidi dels seus problemes mostrant-li el que en realitat és […]

En temps on la pèrdua de drets essencials sembla que va en augment, així com la diferència (cada cop més ample) entre rics i pobres, textos com El policía de las ratas de Roberto Bolaño resulten més impactants i necessaris que mai. Adaptat i dirigit pel sempre inquiet Àlex Rigola, l’obra és un thriller addictiu, mòrbid i, per moments, esgarrifós, amb només dos actors omplint l’escena juntament al cadàver d’una enorme rata morta. La proposta, si bé s’acosta perillosament a la lectura dramatitzada, també demostra que el relat de Bolaño és prou sucós com per hipnotitzar al públic i transportar-lo psicològicament a les clavegueres de la nostra ànima. Andreu Benito i Joan Carreras donen veu i cos als diversos personatges […]