Eirene Ramos

Tic, tac, tic, tac, tic, tac…. Ser o no ser mare… és aquesta la qüestió? Ángela Palacios ens plateja aquesta pregunta a Salve Regina, una proposta en format monòleg amb molt d’humor, però que sense donar-te compta, et va calant dins, molt profund. Una proposta senzilla al mateix temps que molt visual, que, amb pocs elements fa màgia: un neó rosa com a límit de l’escenari, un carret de la compra, algunes nines i ninots i ja, però és que poc més necessita l’actriu per a omplir l’escenari. La seva presència, la seva veu, la seva història és l’element principal. I és que aquesta creadora, dramaturga i actriu és una tot terreny que sap molt bé com comptar una història […]

Quan vaig llegir la novel·la de Cristina Morales, Lectura Fàcil, que la tenia molt pendent i l’arribada de l’adaptació al teatre em va servir com a excusa per a clavar-li les dents, vaig pensar, ‘wow… A veure com nassos s’adapta això a teatre sense que perdi la potència del text’, doncs l’Alberto San Juan ho ha aconseguit. La versió teatral del premiat text és molt fidel al llibre, i sap retratar l’essència dels personatges i dels missatges principals de la Morales a l’escena. L’obra és, tal com el llibre, a l’una impactant, reflexiva, humorística i ens fa veure amb uns ulls molt diferents què significa tenir una discapacitat i fins a quin punt les persones amb alguna mena de condició […]

Amb altes expectatives pels comentaris que he anat llegint, vaig anar a veure el darrer espectacle de Dagoll Dagom, i en poques paraules: les supera amb escreix. L’Alegria que passa és un musical dels que feia temps no es veien a la cartellera de Barcelona. Dels que fa uns anys gaudíem de mínim un parell a l’any, i que posen el talent català molt amunt, quant a qualitat, dins dels espectacles de la indústria del teatre musical de format mitjà. Amb una execució tècnica perfecta, l’elenc, que tan aviat balla, canta com toca un instrument, es desenvolupa amb facilitat i naturalitat entre les coreografies, marca d’Ariadna Peya, que ens fan endinsar-nos al poble gris i sentir la seva apatia, tristesa, […]

Amb Els Ocells, la guardonada companyia La Calòrica, una vegada més, es posa a l’alçada del que ve exhibint i creant any rere any; al meu parer, es superen amb cada creació. L’humor a Els Ocells és sense embuts, descarat, satíric fins a la medul·la i amb un to intel·ligent i retorçat amb el qual cal tenir els ulls (i la ment) ben oberts, per tal de no perdre’s els petits i subtils detalls. Riuen de tot: des del més sistèmic (política, democràcia, justícia, església…), fins al més mundà (l’escena familiar, una delícia). Esment especial també mereix la gran adaptació humana dels personatges aviaris i el vestuari de cada ocell. El desplegament sobre l’escenari dels quatre actors i actriu Xavi […]

SAFO es pot descriure en poques paraules: força, sororitat i poètica. La proposta és d’aquestes que t’emboliquen des del minut zero: tant punt entres al teatre et dona la benvinguda una majestuosa escenografia, que és un presagi del que veuràs: Un marc en el qual es van desenvolupant escenes com a quadres pictòrics, com a cançons a un concert, com a capítols d’una vida, com els versos d’un poema de Safo. El que ocorre damunt d’aquest escenari és brutal. L’equip crea una proposta molt plàstica, a la qual acompanya la música, les cançons i la dansa, i que recrea, reinventa, dona vida a aquest personatge històric del qual poc s’ha escrit i molt s’ha inventat. Elles, les creadores de la […]