Dera Gé

La normalització d’obrir ferides i d’aprofundir en els detalls del crim és una aposta perillosa i que fluixeja en quant a la responsabilitat ciutadana i principis morals. La reiteració dels “true crimes” sistematitza l’aproximació com espectadors a fets realment horripilants però que malauradament ja no dónen lloc a empaties reals sino que només fan que alimentar el furor de la violència. Dit això, ens trobem davant d’una obra que ens explica una suposada vida dels assassins després d’haver matat brutalment a l’edat de 10 anys a un nen de 2 anys. Davant d’això, la gran pregunta que ens plantejen és si, després d’haver comès aquest crim, es poden donar segones oportunitats. A partir d’aquí el relat gira entorn de les […]

En aquest monòleg es barrejen moltes coses. Parteix de la premissa del fracàs com a fil conductor de l’obra, tot i que personalment crec que hi ha diferents fils que van construint el que ha estat i és la vida del Marc Balaguer des de la seva primera aparició pública. Ha viscut el hit de la fama i també ha caigut. I ara li toca saltar de nou. I per això crea la seva pròpia obra de teatre i puja en escena. I ho fa amb molta presència, molta força i honestedat. S’entrega al públic. A l’escenari només hi trobem un poltre de saltar que es va desmuntant i muntant al llarg de l’espectacle i que representa el “jump” tan […]

Ara està de moda adaptar obres clàssiques en els nostres temps actuals. L’exercici consisteix en parlar del mateix però actualitzant el text amb un llenguatge actual i modern. No estic convençuda de que sempre pugui funcionar. En aquesta adaptació no m’ha convençut ni el text ni la direcció. M’ha semblat tot desubicat, sense ordre, sense precisió… que es queda superficial amb un discurs molt simple i ja conegut per tots. Puc destacar la música que ha donat cert ritme i amb unes veus fantàstiques, tot i que tampoc he acabat d’entendre el seu significat en certs moments. Sóc més que conscient de la feina que hi ha darrera i del que suposa una producció d’aquest nivell però sent el Teatre […]

Fan una feina fabulosa. Els 3. Una realitat crua i dura de com vivim l’embaràs les dones i també els pares que les acompanyen, i tot plasmat i treballat amb molta precisió: un toc delicat i dur alhora. Un sumum de veritats i una interpretació fantàstica que et fan sentir part de la funció fins al final. T’obren els ulls sobre fets tals com que els homes son els que sempre, inclus en algo com el part que ha estat sempre recolzat per dones, han seguit opinant i decidint de com s’ha de fer. Oju: no és una obra només per dones. L’home també està representat i també forma part del procés des de fora i és un recolzament primordial […]

Obra necessaria. Necessaria perquè de l’horror de la guerra n’han tret el refugi de la lectura. Son la prova de que a través de la lectura (i la cultura en general) et permets viure de nou. Iban Beltrán (i equip sencer) fan una proposta magnífica. Tot encaixa: les coreografies, esteticament precioses, les llums i efectes especials, que s’apropien de l’espai juntament amb l’escenografia, gens pretenciosa, la dinàmica de l’audiovisual tota l’estona present on els intèrprets hi participen en directe i van creant amb la càmara i les pantalles la biblioteca. La Laura Rosel narra la historia i reprodueix les converses que la Delphine Minoui, autora del llibre en el que s’ha basat la obra, manté amb els nois, mentre que […]