Dera Gé

Oriol Pla. ORIOL PLA. No cal dir molt més. Ell és tot el que es planteja ser, i a GOLA ens demostra la gran habilitat física i vocal que té. Un actor que literal es descontrola, deixa la pell, s’ennuega, arriba al límit de les seves capacitats amb una concentració admirable, per explicar-nos com funciona el capitalisme i en quin tipus de societat de consum ens hem convertit: asquerosa, cobejosa, pretenciosa…. i et queda molt clar. Tan clar que hi ha moments ens els que potser haguessis preferit no seure a primera fila, doncs potser acabes tu també esquitxat per tot aquest discurs. Un text de 10 que només algú com ell pot portar-lo als escenaris amb aquesta proposta. L’acompanya […]

La meva valoració és de 10 perquè realment s’ho mereixen. La feina és increïble. La combinació de teatre català en vers sempre em crea rebuig perquè entre les veus de “doblatge”, el suposat “patiment” en les intencions, la CANTARELLA tan odiosa, sol ser el modus operandi. Però LA CORONA D’ESPINES ha estat l’excepció. Nivellàs, el text amb les intencions tan ben traballades i localitzades que t’oblides de que és vers. Abel Folk podria estar doblat a l’anglès i em dius que estàs al WEST END de Londres i m’ho crec. Xavier Albertí ha traslladat molt bé el que volia, ha sabut fer interessant un text que a nivell d’història tampoc té molt de misteri i els actors i les actrius, […]

Les paraulés per sí soles, les frases i la direcció i sublim actuació de l’ Alba Pujol fan d’aquesta performance una experiència i un espai bell, bonic i salvatge alhora. Transitem i ens endinsem dins de lo més primitiu de tot ésser viu, representat per la metamorfosi del cos i del pensament, partint de la crueltat humana i reflexant, quasi implorant, la necessitat d’estimar, de protegir-se, de cuidar als demés, de transformar-se. Un escenari fosc, modest, separat del públic a través d’una cortina transparent de plàstic, distància entre públic i actriu, que reconfirma la hipocresia del “tu” i del “jo”, com dos éssers totalment heterogenis, com si els segons no fossim partíceps de tot el que relata el text. Us […]

Amb la Cubana t’ho passes molt bé segur. Moments de fart de riure, altres moments una mica repetitius, però surts amb una bona sensació. Si que és cert que potser hi ha molt de número musical i que al final amb tanta cosa abruma una mica. Hagués preferit una mica menys. A “L’amor venia amb taxi” fan un homenatge al passat del que malauradament no hi entenc tan, i crec que amb una mica més de cultura folklorica de Barcelona, ho hagués gaudit més. Obra llarga, sense descans, però plena d’energia.

Després de l’èxit obtingut fa un parell de temporades, vaig decidir anar a veure aquesta obra. Jo no soc el tipus de públic per aquest tipus de comèdies, almenys no per la versió actual, si és que l’han canviada. Té moments divertits, la premisa té la seva gràcia amb la idea del “urbanita” que ha de decidir marxar a viure a un poble de Terol perdut a la muntanya. Però a mi no m’ha agradat el text, que l’he trobat repetitiu, molta redundància, s’han allargat i repetit diàlegs, no he entès el missatge de l’obra: què ens vol ensenyar? I alguns “discursos” quasi ficats amb calçador: feminisme, habitatge… No ens ha arribat. Ha quedat com una comèdia més. Per això […]