Les paraulés per sí soles, les frases i la direcció i sublim actuació de l’ Alba Pujol fan d’aquesta performance una experiència i un espai bell, bonic i salvatge alhora. Transitem i ens endinsem dins de lo més primitiu de tot ésser viu, representat per la metamorfosi del cos i del pensament, partint de la crueltat humana i reflexant, quasi implorant, la necessitat d’estimar, de protegir-se, de cuidar als demés, de transformar-se. Un escenari fosc, modest, separat del públic a través d’una cortina transparent de plàstic, distància entre públic i actriu, que reconfirma la hipocresia del “tu” i del “jo”, com dos éssers totalment heterogenis, com si els segons no fossim partíceps de tot el que relata el text.
Us convido a endinsar-vos en aquesta desintegració i metamorfosi de l’ésser humà a través dels textos de la Dolors Miquel i la veu d’Alba Pujol. Ho necessitem.