Tot en el projecte, per bé i per mal, té unes connotacions del món sensacionalista i vertiginós en el que vivim. L’escenari es torna així un espai de canvi constant. Una desfilada de personatges, actors, càmeres, músiques i projeccions en directe, tot junt i barrejat, convertint el text en un batibull sobre estimulat.
Tanta experimentació es converteix en una arma de doble tall: Si d’una banda crea un rejoveniment del clàssic, de l’altra difumina el text i el missatge, desviant l’atenció cap a la forma en detriment del contingut. El caos pot ser positiu, sempre que s’utilitzi en la seva justa mesura i no converteixi l’efectivitat en efectisme.
Llegeix la crítica sencera aquí.