Spoon River

Els espectacles de peces curtes tenen molts avantatges, per exemple que, com que no estan lligats a una història, poden permetre’s més experiments escènics, resulta més fàcil equilibrar el protagonisme d’un gran grup d’actors i, a més, es pot dedicar més atenció a enriquir l’univers de la proposta. La part negativa de tot plegat és que, sense progressió dramàtica, costa molt més mantenir l’interès de l’espectador durant llarg temps. Això és més o menys el que li passa a Spoon River, el nou muntatge dirigit per Marc Martínez. Basada en una antologia de poemes del nord-americà Edgar Lee Masters, l’obra és una compilació de petits episodis independents que representen les diferents reflexions, angoixes, frustracions, bons records i desitjos del morts d’aquesta ciutat imaginària. Martínez treu tot el partit a les possibilitats d’un text tan emotiu amb originals efectes escenogràfics i d’il•luminació, música en directe i un conjunt d’intèrprets tot terreny que tant encarnen un sexe com del contrari, canten, ballen, fan accents, fan riure, fan plorar, parlen català, castellà, anglès o gairebé el que calgui. Malauradament, la duració total és clarament excessiva. És molt complicat que un espectacle tan fragmentat i amb una estructura tan repetitiva aguanti sense fer-se pesat durant els 120 minuts que dura. Si es retallés salvant només els seus millors moments (que són molts) deixaria una millor sensació final. I és una veritable llàstima perquè conté molt bones idees i uns actors que desborden talent.