Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista), la nova creació de la companyia de dansa de Vero Cendoya, és podrà veure del 16 de gener a l’1 de febrer de 2026 al Teatre Nacional de Catalunya. Escrita i dirigida per la mateixa Cendoya, amb dramatúrgia compartida amb Israel Solà, la peça combina dansa contemporània, teatre de text, material documental i humor físic. Un dispositiu escènic que qüestiona frontalment la manera com la societat mira —i interpreta— la discapacitat.
L’espectacle s’inspira en l’assaig Brilliant Imperfection, de l’activista i escriptor Eli Clare, una obra clau que posa en crisi la narrativa de la “cura” i el desig social de reparar els cossos que s’allunyen de la norma. A partir d’aquest punt de partida, l’espectacle es construeix com una celebració de la diferència i com un posicionament radical contra l’estigma, però també com una reflexió directa sobre la mirada social i el judici constant cap a les persones amb discapacitat.
La trampa de la bona intenció
Partint de l’humor, la tendresa i des de la irreverència, Cendoya i Solà posen el focus en la denominada pornografia discapacional, concepte denunciat per Stella Young, que converteix les persones amb diversitats funcionals en figures inspiracionals al servei del confort moral dels altres. L’obra desmunta aquesta mirada paternalista, sovint emmascarada de bona intenció, i la confronta des d’un lloc artístic i polític sense concessions.
La mateixa coreògrafa apunta que encara avui sorprèn la reacció del públic davant d’una bona interpretació quan aquesta prové d’una persona neurodivergent o amb síndrome de Down. Segons explica, aquesta sorpresa no és innocent: els escenaris continuen sent pobres en la representació real de l’espectre social. Amb tota la bona fe —admet— sovint ens desfem en elogis i acabem caient en actituds condescendents o paternalistes, un “remolí de sensacions” que, al seu parer, neix d’un sentiment de superioritat difícil de reconèixer.
Aquest fil crític s’enriqueix amb altres veus que apareixen explícitament a l’espectacle. Cendoya recupera la reflexió de l’activista Alexandre Jollien, quan afirma que la pietat és “l’arma més destructiva cap a un individu”, o la frase tallant d’Insual, influencer amb paràlisi cerebral, que adverteix: “Al pròxim que em digui campiona, l’apunyalo”. Declaracions que desemboquen en una pregunta central: on hem après que l’art de comunicar, ja sigui a través de la dansa o del teatre, és incompatible amb la neurodivergència?
La resposta de la peça és clara. Sempre que hi hagi talent o treball, tothom té dret a ocupar l’escenari i a ser mirat i admirat. I és precisament d’això que vol parlar Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista). Tal com defensa Cendoya, cal normalitzar d’una vegada per totes la discapacitat, fer-ho des de l’humor penetrant i sense cap compassió cap a la condescendència, però “amb tot el carinyo”.
Aquest discurs pren cos amb un repartiment coral d’intèrprets neurodivergents i neurotípics, reafirmant una de les línies de treball més característiques de la companyia: la inclusió escènica professional, allunyada del marc del projecte social o assistencial. L’espectacle ho verbalitza sense embuts des de l’escenari: “No estem aquí per inspirar-vos”. No hi són per tranquil·litzar consciències ni per servir de mirall moral, sinó per desactivar expectatives i reclamar el dret a existir sense haver de justificar-se.
Amb música d’Adele Madau i Rai Jiménez, disseny lumínic de Cube.bz i vestuari de Pau Aulí, la peça desplega un univers visual i sensorial molt recognoscible dins la poètica de Cendoya. Un viatge escènic que és alhora festa, venjança i alliberament, i que reivindica la imperfecció no com una mancança, sinó com una manera legítima, poderosa i bella d’habitar el món.
Més informació, imatges i entrades:
