La història era una llaminadura per a la companyia Teatre Nu: un relat personal, íntim, de proximitat i, alhora, universal, real i amb finestres que es podien obrir a la ficció. I era del territori. Avi, et trauré d’aquí narra com el professor d’institut de Capellades Joan Pinyol descobreix, llegint la revista Sàpiens, que les restes del seu avi, mort a la fi de la Guerra Civil i enterrat —almenys això pensava la família— a Lleida, on li portaven flors cada any, són en realitat al Valle de los Caídos. Comença aquí una lluita perquè el cos torni al poble. La narració ens porta, des del 1934 fins al segle XXI, per la vida de l’avi, passant per la guerra, la postguerra, la Transició i el present.
“El nostre discurs artístic hi encaixa perfectament”, diu Víctor Borràs, director del muntatge, que explica aquest concepte: “Fer comunitat, buscar contactes que generen històries. Pinyol carrega el dolor d’una història, és un dolor autèntic però també genèric. Explica la guerra a partir de coses concretes, de detalls, d’experiències reals, per exemple, el soroll de la màquina de cosir que recorda el d’una metralleta…”.
Un cop establert un “pacte de ficció” amb Joan Pinyol, l’obra comença amb el professor, en l’actualitat, parlant amb la seva dona sobre com explicar aquesta història. Pinyol esdevé, per tant, un dels molts personatges que transiten per aquest recorregut que va i torna en el temps. Àurea Márquez i Miquel Malirach són els únics actors. Mentre que ell se centra, pràcticament, en l’escriptor i l’avi, ella dona vida a més de deu personatges: des de les dones dels protagonistes —ella, a casa; ell, al front, mobilitzat al final de la guerra, amb gairebé 40 anys…— fins a una administrativa del Valle de los Caídos, passant per la periodista que va documentar la història per a TV3.
“Gairebé despullem el personatge”, diu Borràs. “Juguem amb els mínims elements. Això és teatre pur”. L’escenografia, una caixa dins d’una altra caixa en un joc de profunditats, és un espai gairebé nu que pot ser una tomba, un arxiu, una cel·la… que dona una importància cabdal al text, a les imatges, a la interpretació. “És metateatre, una obra emocionalment forta, molt potent en aquest sentit, però que alhora té moments de riure’s d’ella mateixa”, explica el director.
En menys d’una hora i mitja, Avi, et trauré d’aquí és una reflexió sobre la memòria. “Encara és una assignatura pendent”, diu Borràs. “En parlem sempre amb eufemismes: hi afegim el qualificatiu ‘històrica’, per què? Memòria. Només memòria. Ara no en diem el Valle de los Caídos sinó Cuelgamuros. Per què?”. L’obra dona veu a una generació que ha quedat en silenci i que ara se’ns escapa: “Respectem aquell silenci, sí, però per qüestions biològiques, ara ens adonem que els protagonistes ja no hi són i patim aquesta ansietat per reconstruir aquella època”.
Més informació, imatges i entrades:
