El millor que li ha passat al teatre de Samuel Beckett en les últimes dècades és la dessacralització. Aquell món aparentment absurd, sense solució de continuïtat, aparentment abstracte, que va imaginar després de la Segona Guerra Mundial amb obres i novel·les tan emblemàtiques com Esperant Godot, Molloy, Malone mor, Dies feliços o Final de partida, s’ha anat acostant cada vegada més al món real, tangible, que palpem cada dia. Ja ho deia Shelley, que els poetes són “els legisladors no reconeguts del món”. I Beckett, wittgenstenià, va fer que els seus personatges parlessin callant.
Jordi Boixaderas torna a escena després d’un temps d’absència
Perquè, què s’expliquen Hamm i Clov a Final de partida, aquest home gran cec i el seu servent foteta? Doncs tot i res. I, així i tot, les seves paraules tenen una transcendència brutal. Perquè, passem per la ferreteria a comprar una soga abans d’anar a dormir? En absolut. Beckett també vol que riguem. “Hem d’arrencar tantes riallades com sigui possible amb aquesta cosa atroç”, va dir el dramaturg als seus Clov i Hamm alemanys mentre assajava, ell mateix, una versió de Final de partida a Berlín.
Si hem trigat dècades a entendre que Txékhov qualifiqués de “comèdia” una obra com Les tres germanes, amb Beckett no havia de passar res de diferent. De vegades, ens entestem a veure els textos literaris de manera diferent a com els va concebre el geni que els va escriure, limitats com som. Per tant, que actors amb una tirada especial cap a la comèdia s’enfrontin a Beckett ja és una bona notícia. Fa una pila d’anys vaig veure Lee Evans i Michael Gambon fent Endgame a Londres i potser allà vaig entendre moltes coses.
Jordi Banacolocha i Margarida Minguillon completen el repartiment de l’espectacle
Beckett va escriure Final de partida (1957) cinc anys després d’Esperant Godot. Entremig, va experimentar amb el silenci amb els Actes sense paraules. L’obra que veurem al Romea representa una altra espera, la d’un home que espera la mort i la d’un altre que només espera que aquest es mori d’una vegada. A les primeres rèpliques, els seus personatges ja ens deixen clar que no passarà res. Només l’aparició de Nell i Nagg dels cubells de les escombraries modificarà una mica l’acció, tot i que Clov i Hamm no els fan ni cas. Parlen i parlen sense parar i sense dir res, en un combat dialèctic semblant al de Vladímir i Estragó. Aquests dos, almenys, tenien un tema: Godot. Clov i Hamm no en tenen cap; parlen per matar el temps.
Al principi de l’obra, Hamm demana a Clov que vagi a buscar-li un llençol. Ell no es belluga, i Hamm insisteix, tot apuntant-li que no li donarà res més per menjar. “Llavors ens morirem”, afirma el criat. I el cec li deixa clar que li oferirà la quantitat justa perquè això no passi. “Llavors no ens morirem”, li respon Clov. I se’n va a buscar el llençol. Al cap d’una pausa manifesten el menyspreu que senten l’un per l’altre. “Per què no em mates”, li demana Hamm. “No sé la combinació del rebost”, contesta Clov. I així fins que es fa fosc.
Per més informació, imatges i entrades:
