La família pot desplegar-se com un vast territori irrigat per la tendresa i l’afecte, però també bastir-se sota una arquitectura dominada per la soledat i la incomprensió. Un paisatge dual i clarobscur que travessa l’obra La Truita, una tragicomèdia contemporània escrita per Baptiste Amann i dirigida per Ferran Utzet, que arriba el 27 de juny al Poliorama en el marc del Festival Grec (amb un retorn ja anunciat pel setembre). La peça, protagonitzada per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, explora la complexitat de les relacions familiars i de parella, així com els xocs generacionals. “A la família de La Truita hi ha dues ànimes: és un espai de confort, d’alegria i de festa, però també és una estructura en la qual ens podem sentir atrapats, observats i sols”, explica Utzet.
La història transcorre en el si d’una família formada per un matrimoni interpretat per Vilarasau i Boixaderas, i tres filles adultes representades per Miranda Gas, Sara Espígul i Júlia Bonjoch. Els pares, ja jubilats i instal·lats en un poble d’interior de Catalunya on han muntat un forn de pa ecològic, les conviden amb les seves respectives parelles, interpretades per Marc Bosch, Arnau Puig i Tai Fati, per celebrar el 65è aniversari del pare. Aquesta reunió, però, es convertirà en un cau de tensions entre els diferents membres de la família després que la filla mitjana anunciï que s’ha tornat lacto-pesco-vegetariana i rebutgi menjar el fricandó previst en el menú, mentre demana cuinar una truita que ha comprat pel camí.
Lluny de ser un element accessori, el menjar configura el pols de La Truita: “Hem volgut construir un dinar que, fins a les postres, és un espai amb riures, abraçades i lleugeresa. El guió de l’obra està estructurat dramatúrgicament com si fossin els plats d’un menú i retardem l’explosió de la tensió fins que ja és insuportable i ha d’explotar. I justament per aquest motiu penso que és un model familiar saludable i no fallit: es barallen, però no es callen, sinó que es diuen tot el que tenen a dins. Els vincles es reguen amb comunicació”, explica el director.
Tot i tractar-se d’una obra de caràcter comercial i de fàcil accés per a l’espectador, Utzet destaca la riquesa del joc teatral que planteja la proposta, que “dibuixa un paisatge familiar que es podria retratar des del vodevil o el drama pur, però també obre una finestra on els personatges comparteixen els seus pensaments, de manera no directa, amb el públic”. A través de la intimitat i l’honestedat que brinda el soliloqui, a La Truita “s’obren espais que juguen amb el distanciament i que ofereixen moltes possibilitats escèniques, i fan oscil·lar l’obra constantment entre el realisme i un espai més poètic”.
Una família d’aquí
Amb una aparença que, segons Utzet, bé podria recordar Agost, de Tracy Letts, o Vilafranca, de Jordi Casanovas, l’obra presenta una família que, des d’un primer moment, es va concebre per ser “reconeixible sota uns paràmetres catalans”. En aquest sentit, no s’ha canviat només l’ambientació de França a Catalunya i s’han catalanitzat els noms dels personatges, sinó que Utzet, al costat del traductor Carles Batlle, ha dut a terme un “esforç de traducció cultural” per traslladar la proposta original, concebuda en el marc d’una família francesa, cap a la realitat d’un entorn més mediterrani.
A banda de les relacions, per Utzet el fet generacional és un dels altres grans eixos sobre els quals bascula l’obra: “Hi ha un espai molt important en els diàlegs on els pares i les filles es retreuen mútuament la manera que tenen de ser. Els pares diuen a les filles que són unes toves i que es queixen molt, i les filles troben que el món que els han deixat els seus pares és un desastre. En aquest sentit, l’obra és molt interessant perquè la col·lisió generacional és un fet vigent que l’autor dibuixa amb molta sensibilitat i sense caure en maniqueismes. Hi ha un equilibri entre els punts de vista i una mirada molt humanista d’entendre que les diferències generacionals són constants”.
“Tant de bo la gent sortís pensant en la sort que té de tenir una família”
Acabar un llibre, una pel·lícula o una obra de teatre suscita, en el millor dels casos, més preguntes que respostes; invoca, potser, un nou llenguatge; encén una conversa que arribarà fins a casa, que sobreviurà o no l’endemà, que es buidarà en un bar o en l’entrada d’un diari. En aquest sentit, la guspira que Utzet desitja encendre en el públic té a veure amb la voluntat de convertir l’experiència de l’escenari en un gest menut, però immensament revolucionari: “M’agradaria que, en sortir de l’obra, pensessin en la seva pròpia família, que truquessin als seus pares o fills i els preguntessin amb sinceritat com estan, més enllà de la petita conversa del dia a dia. La pèrdua de la comunicació profunda és un dels mals de la societat. Tant de bo la gent sortís pensant en la sort que té de tenir una família, ja sigui de sang o la que ha construït amb els seus amics, la seva xarxa. Aquests són espais fonamentals de realització personal, de recerca i d’alegria”.
Més informació, imatges i entrades a:
