El cos que veus no et pertany. Ell sol reclama la mirada que vol. Creix escultòric enmig de l’espai i estableix un diàleg amb cada espectador. L’actitud significa, les mirades també. La inquietud neix d’aquesta distància i de la sensació incòmoda del voyeur. El cos com a Opus.
El cos és una obra infinita, no te l’acabes, quan a sobre canvia en l’espai i, sobretot, en el temps i pel temps. Com el teatre. Això, Opus ho concentra en un instant. A l’obra que La Taimada presenta a l’Antic Teatre tot neix de la bellesa d’un cos escultòric erigit en centre totèmic de les mirades. En obres anteriors de la coreògrafa Olga Álvarez i el videoartista Jordi Cabestany, els protagonistes eren cossos molt diferents. No hi ha submissió a cap cànon, per tant, sinó el seu replantejament constant: que ens mirem als ulls per preguntar-nos com mirem la diferència.
Per l’espai i la posa, en format gairebé d’instal·lació artística, a Opus el cos té el paper d’agent provocador de la guspira teatral, dramàtica, escènica. Ens el trobem en el son pesant d’una llum grisosa d’aquari, de museu o de tanatori, i els espectadors omplim l’espai buit de Peter Brook amb una mirada inquieta, mig culpable, que no sap si hi arriba amb ulls verges, perquè es veu art i part d’una acció artística que, en aquest sentit, és també acció social, política. La del cos problematitzat. Aquí el neguit neix de la sensualitat de la bellesa més freda com en altres peces de La Taimada sorgia de la vellesa o de la fragilitat. La Taimada treballa amb qualsevol cos honest, erigit en comunicació directa del que hi bull a dins.
La Taimada: La veritat dels cossos
El nom mateix de la companyia ho diu tot. En castellà, una mirada taimada vol dir astuta, però també ingènua i innocent. Així s’acosten a la veritat dels cossos entesos com a estació zero del que som. Parafrasejant el poeta Jaime Gil de Biedma, podríem dir que, sigui quina sigui la poesia que intuïm rere nostre (ànima, consciència o química pura), només podem llegir-la en la materialitat física del llibre de cada cos concret. El nom de la companyia neix del títol d’un quadre de l’artista expressionista austríac Egon Schiele, deixeble de Gustav Klimt, La taimada (1910), i els catalans han fet seus parts dels supòsits expressionistes, quan aquells furgaven en el sexe i les pors per posar una lupa d’augment sobre el més fosc de nosaltres. Això il·lumina La Taimada amb la seva perspectiva lateral: cada opus mei, l’obra singular que és cadascú.
No és la primera vegada que la fisicalitat de la companyia pren ressons teològics. Duen a coll moltes peces: Crash (2013), El vuitè dia (2014), Lo.li.ta (2016), La mort (2018), Oblea (2019), Filia et Fobia (2021), L’infern (2022) o, l’anterior, El jardí (2023), a partir d’El jardí de les delícies de Bosco, allà amb 39 ballarins de capacitats diverses en escena. L’essencialització d’ara és extrema. Cada opus és un món i, alhora, el mateix món: el món mateix.
Més informació, imatges i entrades a:
