GREC 2022

‘Opening night’ de La Veronal: un homenatje al teatre

La companyia dirigida per Marcos Morau torna a Barcelona recuperant un dels espectacles més aclamats per part de públic i crítica.

Jordi Sora

Aquesta primavera s’ha viscut un tram final de temporada difícil, amb sales inusualment buides, que ha fet encara més complicada la remuntada postpandèmia. Coincidint amb el Dia Mundial del Teatre, la crítica va reconèixer una peça que va passar volant per la sempre atapeïda programació del TNC, l’abril del 2021. Una altra obra essencial, si això és encara possible, de La Veronal, la companyia de dansa més internacional, aclamada al Festival d’Avinyó l’estiu passat amb la seva peça anterior, Sonoma.

Opening night és un retrat de tot allò que hi ha darrere d’una estrena. En l’imaginari, el film del 1977 amb el mateix títol i dirigit per John Cassavetes. Una actriu, a les bambolines i entre bastidors, profundament absorta en el seu paper, compungidament insegura pel pas del temps i les moltes nits d’èxit i ovacions.

En aquest context, la companyia recrea aquella imatge per anar una mica més enllà: com si es tractés d’un mirall de la seva mateixa història reconeguts allà on van confirmen definitivament un trencament de llenguatge coreogràfic que ja s’intuïa en la producció anterior. No és que renunciïn o menystinguin Kova, que és com es coneix el particular moviment convulsiu i repetitiu amb el qual han creat fins ara, és que evoluciona cap a un gest farcit de foscor, mal·leabilitat i expressivitat.

Sempre amb els elements marca de la casa: profunditat dramatúrgica, sobrietat estètica, treball de grup, mirada cinematogràfica i interdisciplinarietat. Potser per això el jurat de teatre de text (i no pas el de dansa) va acabar rendit a la producció: perquè ballen, certament, acompanyants de més mots que mai, però sempre a la recerca d’un fil conductor que qualsevol bon amant de les arts escèniques entén perfectament. 

És veritat que es tracta d’una obra autoreferencial, la del miracle de la sala fosca, però convertida en universal, per l’exhaustiu tractament psicològic dels personatges que retraten. Impossible no entendre que en aquell homenatge al teatre s’hi acullen de manera ben especial tots els professionals invisibles que el fan possible, més enllà dels protagonistes de les obres. I també, de manera particular, l’espectador: al capdavall, la peça imprescindible sense la qual res de tot això no seria possible.

Ompliran de paraules, emoció i moviment l’estiu de la ciutat, just l’objectiu del Grec Festival.

Més informació, imatges i entrades a:

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari