‘Oh my God Barcelona’: del París del segle XIX a l’aparador turístic de la Barcelona actual

Redacció

La Companyia Bratislava, que es va gestar –gairebé per casualitat –durant una vaga de controladors aeris en l’aeroport de la capital d’Eslovàquia i que va conquistar inesperadament al públic i la crítica amb la seva primera obra (La Gran Duquessa de Gerlostein), ha tornat. I ho fa amb un espectacle basat en un text que va arribar a les seves mans també per pura coincidència, que els va seduir i amb el qual van decidir emprendre el camí cap a una nova creació: Oh My God Barcelona, la versió a la barcelonina de l’òpera bouffe La Vie parisienne, de Jacques Offenbach i amb llibret de Henri Meilhac i Ludovic Halévy. Posats a sumar casualitats, els autors coincideixen en una obra i una altra.

TEATRE_BARCELONA-oh_my_god_Barcelona-REVIST_1

UN GRAN PRECEDENT

La companyia va ser una de les sorpreses de la temporada 2014-15, i la seva primera obra va ser reconeguda amb nominacions a diversos premis, com els Premis Butaca a millor musical i a millor actor de musical per a Albert Ruiz. “La veritat és que l’èxit de la Gran Duquessa va ser totalment inesperat. Ja vèiem que l’obra funcionava, però no podíem imaginar el gran acolliment de la crítica i del públic.” Amb aquestes premisses, potser pensar en un nou projecte podria ser motiu de pressió, però la Companyia Bratislava no ho sent així: “No ens hem volgut centrar en això, perquè al final mai saps si una obra funcionarà fins que el públic la veu i decideix. Tenim la intuïció que funcionarà, per les prèvies que hem fet, però el veredicte final s’anirà veient. Per descomptat hem tornat a posar tota la carn a la graella i, sense perdre l’essència de la companyia, hem creat un espectacle que és molt diferent a l’anterior.

OFFENBACH SEGUEIX SENT EL SEU AUTOR DE REFERÈNCIA

El vincle amb aquest compositor segueix present en aquesta nova proposta, encara que la companyia confessa que no era premeditat: “Des que acabem la Gran Duquessa ja estàvem buscant una nova obra, i al principi no volíem repetir autor; hem llegit molts textos, però cap ens acabava de convèncer; fins que, per casualitat, va tornar a caure una obra de Offenbach a les nostres mans. És que aquest autor és grandiós, ens sorprèn que les seves obres no siguin més representades.”

DEL PARÍS DEL SEGLE XIX A LA BARCELONA DEL SEGLE XXI

En aquesta ocasió, a més d’una traducció, l’espectacle és una adaptació en la qual canvia la localització. Si l’original és una crítica als costums frívols de la societat parisenca del segle XIX, Oh my God Barcelona ens parla de l’aparador turístic que és la ciutat comtal actualment: “La traducció i adaptació de l’opereta original ha estat un treball llarg, l’essència de l’obra original s’ha respectat, però com ja va passar en la Gran Duquessa, hem eliminat personatges i també escenes. Hem passat per tot un procés, hem vist com escenes que havíem eliminat en alguna etapa, després les hem tornat a recuperar i funcionaven molt millor del que al seu moment pensàvem.”

L’adaptació a més ha suposat un salt temporal que funciona perfectament, ens comenten. “És increïble que un text del 1866 segueixi sent completament actual, l’adaptació de l’obra al context de Barcelona i al segle XIX ha estat molt natural, és la proesa d’aquesta òpera bouffe, que és un text que segueix totalment vigent.”

Finalment, sembla que les dues ciutats són més semblants del que podem pensar: “També ha ajudat, curiosament, la quantitat de similituds que tenen els parisencs i els barcelonins. És clar que hem adaptat totes les referències contextuals, però no ha estat tan complicat situar l’espectacle a Barcelona.”

BARCELONA, EL GRAN APARADOR TURÍSTIC

L’espectacle és una òpera bouffe -còmica- que ens explica la història d’un parell de turistes adinerats que arriben a Barcelona, disposats a gaudir d’uns dies a la ciutat moderna i plena d’encants que els han venut en els anuncis publicitaris. El que es troben aquí, no obstant això, no serà precisament el que esperaven… Oh my God Barcelona no és tant una crítica als turistes, si no al gran aparador que és Barcelona, a com es ven la ciutat cap al turisme i com aprofitem els barcelonins aquest turisme agressiu, que no és sols característic de la nostra ciutat, sinó més aviat de les grans urbs. D’altra banda, l’obra té moltes capes, i segurament una persona d’un poble de Catalunya no veurà l’obra amb els mateixos ulls que un urbanita, les referències seran diferents i les capes d’humor també. Això també és una virtut de l’espectacle. A més, qualsevol turista se sent una mica així en una gran ciutat, tens productes que es dirigeixen especialment a tu, i que normalment són exageracions de la realitat, riem del turisme prefabricat.”

ALGUNS CANVIS EN LA COMPANYIA

Per a aquest segon projecte l’equip s’ha ampliat, ja que aquesta obra requeria més actors, més presència en l’escenari. Això sí, els nous fitxatges havien de seguir un dels segells característics de la companyia: “Que [els actors] anessin com nosaltres, que sabessin tocar algun instrument i cantar, a més d’actuar; perquè seguim defensant la idea britànica de l’artista complet, que no només actua, si no que està format en més disciplines.” I amb aquestes premisses, ara compten amb David Anguera, que ja estava com a pianista en la Gran Duquessa de Gerlostein; i amb Jofre Bellés i Xuel Díaz; completant l’equip que ja formaven Anna Arena, Laura Pau, Mònica Portillo i Albert Ruiz; tots dirigits en aquesta ocasió per Mònica Bofill.

TEATRES CONFIRMATS ABANS DE LA CREACIÓ

L’èxit que precedeix a la companyia els ha donat alegries per a aquesta producció sense ni tan sols haver-la començat a crear. Tant és així, que ja sabien on estrenarien Oh My God Barcelona davant que ni tan sols estigués gestada: “Tant l’equip de l’Auditori com el del Maldà van venir a veure la Gran Duquessa de Gerlostein i volien comptar amb nosaltres quan muntéssim alguna cosa nova. Actualment és molt complicat que un teatre vulgui la teva obra en el seu espai sense haver-la vist abans, per la qual cosa ens sentim molt afortunats. Estrenar a l’Auditori és un veritable plaer, estem molt agraïts. I també que el Maldà confiï en nosaltres a cegues. És un plaer i un luxe.”

Text: Eirene Ramos

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari