Tot el que necessites per anar al teatre

María Velasco, toca calar foc a la casa de les paraules

12 desembre 2019

Fa deu anys que conec la María Velasco, tot i que, com el vers del bolero, l’havia estimat abans de veure-la, després de descobrir els seus primers textos. Alguns amics comuns m’havien parlat de “La Velasco”, perquè ja en aquells dies a María se l’invocava, com a les més lluminoses, pel cognom. A la nostra primera trobada vaig caure rendit davant una dona que improvisa frases fumejants com a ràfegues de metralleta. Des de llavors, he tingut la sort d’estimar i acompanyar a una creadora compromesa amb la seva vocació, a la qual va treure el cap satisfeta de lectures, de pel·lícules, de músiques, de peripècia.

A vegades l’he vist ficar (amb obstinada vehemència) el peu en els tolls més profunds; l’he vist també desbaratant els fusibles de la seva escriptura com un àngel elèctric. La meva germana la Velasco ha entrat en algunes nits com qui entra en un camp de batalla i ha sortit per la tercera cantonada del començar el dia molt malferida, però més viva. Però sempre, sempre, sempre, i amb la puntualitat dels pastors, ha posat a escalfar al foc de les lletres tota aquesta experiència. L’ha portat al punt exacte de combustió per a lliurar un teatre que ens permeti exorcitzar els nostres fantasmes. Algú pot sorprendre La Velasco desmadejada amb fons de fum i ginebra però la seva escriptura tindrà sempre el pols d’una orfebre. És una artista-nòmada que fa parada sempre en el teatre.

La Velasco escriu i fa teatre amb pulsió caníbal. Es devora i engendra en cada text. Tennessee Williams va escriure que en un món tan ple de solitud seria absolutament egoista i imperdonable no intentar compartir solituds per a fer néixer una altra cosa, qui sap. El teatre de María permet que ens sentim, en aquest temps suspès del teatre, una mica menys sols, menys estranys, alguna cosa així com festejant un “guateque de solituds”, que sempre tindrà més del primer que del segon. Per això celebro que en aquesta temporada siguin tres els espectacles que s’estrenen a Madrid i en els quals participa María: La espuma de los días al Teatro Español (també al Teatre Lliure de Barcelona), Taxi Girl al Centro Dramático Nacional i Farinelli al Teatro de la Zarzuela.

La primera en estrenar és la seva “apropiació” de la novel·la de Boris Vian. Després d’un llarg procés de creació, La espuma de los días arriba a les taules del Español i el Lliure. Ha necessitat aquest temps per a destil·lar aquesta estranya (com totes les veritables) història d’amor i de resistència. Un panegíric desesperat de la joie de vivre o alegria de viure amb un home trist, un robot de neteja, una disfressa de Mickey Mouse, una ballarina… i escuma. María signa la versió i dirigeix a Miguel Ángel Altet, Fabián Augusto Gómez Bohórquez, Lola Jiménez i Natalie Pinot.

He ratllat algunes línies dedicades a les troballes de la seva versió  per a poder centrar la mirada en la Maria directora, en la Maria creadora de teatre i no sols de literatura dramàtica, encara que crec que per a ella mai va existir aquesta monstruosa limitació. Relaciono aquí alguns dels seus treballs previs en la direcció: el seu debut amb Günter (2014, Cuarta Pared, codirigida al costat de Diego Domínguez, i dues accions performatives en la Pradillo; Los Dolores Redondos (2013), després d’estrenar en l’Escritos en escena del CDN; i Damasco Mashup (2016), el dia després de defensar la seva tesi doctoral sobre Angélica Liddell. Aquestes accions que ella mateixa protagonitzava amb alguns amics, encara que breus i minoritàries, tenien a veure amb la necessitat d’un contacte el més directe possible, el més pur i diàfan, amb l’escena. Tal és així, que en el programa de mà de Damasc Mashup va sentenciar: «follar-se només a les ments era pur conformisme».

Però és a Los Dolores Redondos on María deixa alguna cosa així com una poètica esgarrapada, un diari de (des)escriptura, una declaració d’intencions. L’acció va tenir tant de velatori com de part, perquè allí es va acomiadar d’una Maria liquidada (i encara sort) per les hosts del realisme i de les peces “ben fetes”, per a trobar nua i en l’escena a la Velasco creadora escènica. Deixo aquí algunes línies del text, pregant encaridament a les editorials de poesia i de teatre que s’afanyin a publicar-ho:

Me voy a grabar una frase.

LAS PALABRAS SON HERIDAS SOBRE EL PAPEL.

EL SEXO ESCRIBE SOBRE EL CUERPO.

La letra con sangre entra.

Lo hago en contra de:

los mercenarios del aristotelismo,

los adeptos a la prosa televisiva

(“pues sí, pues sí, pues no, pues no”)

los que piensan que el texto es un pretexto,

los negacionistas de la literatura dramática

(lo peor es que luego todos dicen

que les gusta Shakespeare),

los defensores a ultranza de la pieza máquina

(prefiero una línea de Koltès a Arte de Yasmina Reza),

los cinéfilos del cine deudor de la novela del XIX.

En otro momento de Los dolores redondos, María afirma que

Y te preguntan

¿piensas en el público al escribir?

Y viene a mi memoria

una cita de Stendhal,

PORQUE LA PRINCIPAL AUTOCENSURA,

ES EL DESEO DE GUSTAR:

gustar siempre, desde los 12 años.

Gustar con 10 kilos de más, 10 kilos de menos.

Gustar despierto, gustar dormido.

Con el aliento mañanero.

“Escribo para una decena de almas

a las que quizá no veré nunca,

pero que adoro sin haberlas visto”.

Seré una romántica,

(al fin y al cabo, la escritura es reaccionaria)

pero escribo,

por pulsiones (de placer),

sin desprenderme

del miedo (ya realizado)

a que la maquinaria de la producción,

deteriore aquel ritual que comenzó

como una manera de escapar a la realidad

plomiza, falaz y desigual.

María ha calat foc a la casa de les paraules. Però no per a fer-les desaparèixer. Aquest és un foc purificador, sant, criminal; una flamarada que ha convertit en cendres a les paraules-fòssil, i ha despertat a les altres, a les imprescindibles; les ha desesperat, les ha fet brillar en totes direccions. Ara les paraules formen part de la voladura controlada que sempre és el teatre. María ja no escriu només amb paraules, perquè això seria quedar-se per sempre a la casa dels pares. Subscriu aquella frase de Deleuze que afirma que la més bella tasca del creador a trobar una llengua estrangera en la llengua pròpia. Sospito que desitjaria llegir menys i anar més als museus, practicar més les dramatúrgies silencioses (dansa?, música?, plàstica?). Això de viure el teatre només des d’una de les seves cantonades li sembla un símptoma barbàrie, l’herència enverinada d’uns altres temps.

Potser per això busca companys de camí en altres disciplines i en altres generacions. La espuma de los días és la segona col·laboració amb Miguel Angel Altet i el quart disseny de llums al costat d’Antoine Forgeron. En el muntatge hi ha dues peces fonamentals que provenen de la dansa: Lola Jiménez com a intèrpret i Joaquín Abella en l’ajudantia de direcció.

Toca calar foc, sí, la casa de les paraules per a convertir-la en teatre, destruir les naus per a aconseguir noves ribes. Crec que l’escriptura de María Velasco ha estat des de sempre anhelant i somiant a la Maria creadora d’escena. El moment ha arribat. S’estrena La espuma de los días.

Alberto Conejero / @alberconejero

Foto María Velasco de Miguel Ángel Altet

Fotos La espuma de los días de Ilde Sandrín

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari