Hi ha una mirada Barcelona? Som fills de la verticalitat entre generacions, determinada i sense tries, o més aviat de l’horitzontalitat entre iguals de quan volem i busquem? Som desig. Mirem i escollim. Crear és fruit de decisions. Des de l’origen andalús comú i el pas per Barcelona en temps diferents, Juan Carlos Lérida i Carmen Muñoz dialoguen amb Picasso. De tu a tu. D’obra a obra.
Sense complexos. El patrimoni no ens ha d’espantar, és casa comuna, la casa de tots, casa teva, casa meva, si és que hi ha cases d’algú, que deia aquell, perquè tots diem coses per saber qui som quan ens asseiem junts a taula. Entrar al museu i situar-se entre obres estimades és com entaular-se: el contingut del plat triat desapareix dins nostre com a tal, però vivim d’aquestes assimilacions. L’energia del nostre moviment present en depèn. És una actitud. Com la del butoh o la del flamenc contemporani: que el cos delati les vibracions del que té davant i a prop. Transformar-se d’acord amb el que es veu per la finestra i com a resultat del que es viu a fons dins l’avenc profund de la psique.
L’inevitable és un mirall deformador i multiplicador. Aquí, la fidelitat a Picasso passa per la transformació crítica, si cal jutjar-ho amb l’exemple mateix de l’artista malagueny al llarg del segle XX. Al capdavall, en aquest rizomàtic segle XXI l’esmicolament encara ha estat més fragmentari i radical. Cal partir de zero davant cada obra. Amb estima i rebel·lia, amb el respecte profund de la irreverència que l’explora a fons. Quan no amaguem cap carta a la màniga, resulta inevitable perdre o guanyar. Vet aquí dos artistes flamencs buscant mostrar-nos la mística del que no sabríem explicar d’altra manera. Hi entren pel ritme, fets compàs d’espera de cap a peus.
Talent català
Juan Carlos Lérida i Carmen Muñoz són artistes flamencs de Catalunya. Ella va ser alumna d’ell a l’Institut del Teatre i des del 2017 treballen junts al Laboratori d’Investigació des del Flamenc del Conservatori Superior de Dansa. No investiguen el flamenc, que també, sinó des del flamenc. La cerca és radicalment oberta, doncs, com no podia ser d’altra manera. La mirada dels dos és personal. I l’actitud, experimental per convicció i per principis. Personal, però alhora absolutament transferible i comunitària. En ells el flamenc és comunicació horitzontal i transversal. Per això, també, recerca permanent, vida orgànicament en transformació. És emoció reglada pel cap i repartida pels peus, al compàs d’un taloneig que també sap parlar fluix. Es van allunyar dels patrons més tancats de l’origen andalús patrimonial del qual provenien, sense renegar-ne, però obrint-los a noves vies i a més vida: la del present, que és l’únic temps viu i en moviment.
L’obra de Picasso, amb el salt continu entre estils, amb l’experimentació en llargues sèries i els canvis d’època, assenyala encara una via, un camí, l’adopció d’una mirada. Tenir mirada pròpia. Aquesta cosa invisible, però inevitable, per crear.
Més informació i reserva d’entrades aquí.
